Els processistes de Junts Pel Sí diuen ara que faran un “acte de pedagogia al Parlament Europeu per explicar el Referèndum”. Ho trobo sensacional. En primer lloc, ¿com es pot fer pedagogia d’una cosa que no existeix perquè l’Estat espanyol, la part que ha de permetre que existeixi per ser vinculant, és a dir, perquè existeixi, no ho permet? En segon lloc, ¿quina mena d’arrogància estúpida, infantil i desvergonyida empeny els processistes catalans a creure que els europeus són encara més idiotes i criatures que ells, fins al punt que necessiten rebre la pedagogia de l’idiota i infantil processisme català? En tercer lloc, què fa pensar al processisme que els europeus necessiten cap mena d’informació sobre el seu soci espanyol a qui coneixen molt millor que els catalans? I el coneixen millor no pas tant pel fet d’haver de patir el seu soci espanyol, que també, sinó sobretot perquè el processisme continua demostrant no conèixer o no voler conèixer Espanya en pretendre pactar amb aquesta mena de país soci d’Europa amb qui, a diferència dels catalans, Europa ni cap ens mundial sensat no pactaria mai de la vida res si no fos, com és el cas, el seu soci obligat. En quart lloc, ¿com és que el processisme català no s’adona que amb la seva suposada pedagogia a Europa sobre el procés l’únic que aconseguirà és que Europa no rebi cap pedagogia sobre cap procés inexistent, sinó justament una immillorable pedagogia sobre la naturalesa estúpida, infantil i covard dels catalans? La pregunta és òbviament retòrica, perquè és justament el caràcter processista català allò que els impedirà adonar-se del seu ridícul a Europa i allò que, per tant, tranquil·litzarà molt Europa sobre fins on són capaços d’arribar els catalans: enlloc, tret d’allà on arriba la seva manca infinita de dignitat i sentit del ridícul. I en cinquè lloc, què fa pensar al processisme que, anant ara a Europa a exhibir el seu victimisme i superioritat moral respecte el soci espanyol europeu, Europa no els repetirà per enèsima vegada allò de “això és un problema intern amb el seu estat”? (Tradueixo: ja us hi podeu posar fulles). Normal. És el que passa quan et penses que vas a donar lliçons perquè t’estimin, però en realitat vas a plorar. No només no t’estimen, sinó que t’acaben odiant per patètic, i com que t’acaben odiant, acaben posant-se encara més, si pot, del costat d’aquell a qui tu vols que odiïn, és a dir: el seu soci espanyol. Aquest és sempre a la vida el resultat de voler-se fer el simpàtic quan hi ha manca de caràcter per ser assertiu i, doncs, guanyar-se la llibertat. Per això els catalans no seran mai lliures. Això sí, aniran sempre carregats de raons amb les quals creuran que una justícia universal, encarnada per Europa de la mateixa manera que Déu envia el clergat a la terra per escampar la seva paraula, els regalarà la independència, i això al marge que el món no funcioni per la raó sinó pel poder, el poder que els catalans no volen assumir perquè en tenen prou amb les raons, les raons amb les quals paradoxalment diuen voler aconseguir un estat, és a dir: poder. Un cas psiquiàtric irresoluble.
En fi. A mi el que m’apassiona del processisme, trenet de joguina P3 “Fem futur” de l'ANC a banda, és la seva infinita capacitat d’autosuggestió per defensar a còpia d’indignitat superlativa l’aparença de dignitat superlativa. Paraules solemnes i posades en escena solemnes per amagar la gens solemne buidor de continguts i, doncs, d’ambició real. La combinació de l’ego i de la menjadora tenen aquests poders obnubiladors i anorreadors de qualsevol bri d’esperit humà i de caràcter, que fan que la màxima aspiració de la classe política processista catalana continuï sent gestionar o presidir una vulgar Comunidad Autónoma Española en règim a la praxi colonial, amb l’encertat i íntim convenciment que, en el fons, és el que vol el poble, altrament ja fa temps que el poble els hauria penjat per allò que no sona. Aquesta és la talla moral i humana d’aquest poble i la seva classe política.
Un no pot ser mai lliure quan no és lliure i es pensa que és lliure, perquè té la seva capacitat de rebel·lia castrada des de la base. Per això no s’entén que un poble que diu voler la llibertat no posi en qüestió els seus mitjans de naturalesa colonial, fins i tot quan se'ls presenten com a mitjans propis. Què es pot esperar d’un poble aquiescent amb uns mitjans dits propis, com TV3, que fan veure que s’escandalitzen quan qui serà nou president dels Estats Units es dedica a silenciar en públic la premsa que li és hostil? La palla sempre és a l’ull del veí. Escandalitzar-se per la censura que practica el veí implica creure’s que aquí no hi ha censura, i mentre es focalitza l’atenció sobre la censura del veí no només es reforça aquesta tàcita idea de puresa immaculada pròpia sinó que s’està desviant l’atenció sobre la censura que es practica a casa nostra i, doncs, se li dóna via ja totalment lliure. Però a qui li interessa la censura a la dissidència a casa nostra, quan la dissidència no fa més que enverinar les bondats del processisme, oi? La censura, quan es practica a fi de bé, no és censura, perquè ja sabem que només és censura aquella que es practica a fi de mal. Com aquest article mateix, per exemple. Per això, feliçment no es publicaria ni per error en cap mitjà dit oficial del país, encara que aquest error fos a causa d’un coma etílic del director del mitjà oficial de torn. Es veu que la censura, perquè sigui tolerada i assumida, ha de ser oficial. Aleshores no és censura, sinó paraula de Déu, lloat sigui. Com el processisme.
