Entenc perfectament la llei Wert o, per ser exactes, els seus motius. El que no entenc són els escarafalls dels catalanets que ara es concentren indignats per protestar contra la llei. Bé, afirmar que no els entenc és una manera de parlar perquè, per desgràcia, entenc perfectament el perquè de la seva indignació. El catalanet mitjà, covard i poqueta cosa com és, mentre s’indigna i es manifesta amb estelades i pancartes no actua en conseqüència, és a dir: no desobeeix, que és naturalment el que hauria de fer contra la injustícia d’aquesta llei. Mentrestant, Espanya, com sempre davant de tant infantilisme covard, es fot un tip de riure. I si els catalans protesten, o sigui: si són incapaços de passar-se pel folre una llei, una part important però al capdavall ínfima del tot de la qüestió (fotre el camp d'Espanya), ja no et dic res de com evitarà oposar-se a tot el que sigui travessar els semàfors en vermell imprescindibles per aconseguir la plena llibertat: la independència.
La covardia i insignificança del catalanet mitjà l’obliga a continuar tancant els ulls sobre qui té al davant, és a dir, l’enemic a qui, més enllà de les proclames, els fets demostren que es nega a reconèixer. I és que ningú amb dos dits de front que reconegui un enemic com a tal, se li acudirà queixar-se i manifestar-se per les seves accions que, amb tota lògica, com a enemic ens infringeix. Qualsevol amb dos dits de front, en comptes de dedicar-se a bordar covardment com un gosset petaner per les fuetades que rep de l’enemic, invertirà el seu temps en aquest cas a deslliurar-se’n. La covardia i insignificança del catalanet mitjà el fa caure constantment en la contradicció de considerar (de boca) d’una banda Espanya com l’enemic, però de l’altra legitima Espanya com el seu amo en limitar-se a protestar contra els seus càstigs en comptes d’engegar-lo a la merda tirant pel dret.
La lamentable pobresa d'esperit del catalanet mitjà s’està demostrant un cop més, i ara de manera encara més flagrant, arran de les eleccions de Mas en el context de misèria de tot tipus que ens trobem. Per això han servit exactament les eleccions recents, per confirmar el que de fet ja sabíem: que d'aquest poble i, doncs, dels seus polítics, no es pot esperar res. El catalanet mitjà, fidel mirall dels seus polítics, es dedica a hostiar-se entre si per evitar prendre mal amb aquell amb qui s’hauria d’hostiar: l’enemic espanyol. I els polítics que representen el catalanet mitjà que els vota, demostren la seva impotència davant l’objectiu d’independència discutint-se per qüestions ínfimes en comparació amb la celeritat que clama al cel de posar-se d’acord per celebrar un referèndum per la llibertat del poble o, tal com jo faria directament, declarar unilateralment la independència. Però és que, a imitació del poble que els vota, es discuteixen perquè així mentrestant no s’enfronten de cara al problema real: fotre el camp d’Espanya. Si ho fessin, ja veuries com Espanya, i el món civilitzat, correria. I m’importa un rave qui és aquí el botifler o el menys patriota de la pel·lícula, CiU o Esquerra. Es necessiten els uns als altres i són els partits autodenominats sobiranistes, oi? Queda clar, doncs, que no ho són gaire. És clar que, com acabo d’apuntar, són el reflex del poble que els refrenda.
Però ja és això, ja. La independència serà l’any catorze, ni que sigui del segle XXII, quatre segles després del 1714. I encara vés a saber si quan arribi la data els catalans no ho ajornaran per al segle següent, que amb els 500 anys potser trobaran que serà un número més maco. I l’excusa afegida a l’estètica serà el nou conill injust que la patètica Espanya es traurà de la màniga per fer als encara més patètics catalans el favor de facilitar-los una nova excusa perquè es distreguin. Ben indignats, això sí. Catalunya, igual que l’ésser humà, tal com deia Eric Fromm, és un poble que té por a la llibertat.
Ricard Biel
