Un diumenge qualsevol en el qual tornem a llegir una entrevista a Joan Tardà que torna a aixecar passions negatives a les xarxes socials. El veterà polític d’ERC segueix essent l’ase dels cops a les xarxes per demanar acostaments i diàleg amb l’Estat. Declaracions en moltes ocasions gens engrescadores fins i tot pels seus companys de partit. Malgrat tot, després de dos anys, no tant Tardà sinó el seu partit, Esquerra Republicana és l’única formació que ha iniciat algun camí cap a alguna banda per mirar de desbloquejar la situació i passar aquests primers temps post impacte 1O. Junts per Catalunya, una vegada més, va a remolc, i després de carregar tintes i tuits contra els seus socis de govern, anuncien que mantindran una reunió amb el PSOE per explorar la investidura de Pedro Sánchez. A JxC no els ha torpedinat un Tardà, sinó un discurs probablement massa simbòlic i molt poc efectiu a la realitat. Però de fet, ningú no pot afirmar res en cert, perquè costa molt analitzar res vistos aquests darrers deu anys amb perspectiva.
El que no ha canviat en aquests darrers 10 anys ha estat la proposta del PSOE per a Catalunya: millores de l’Estatut i “más Inversiones”. Ah! ERC es torna a trobar amb la mateixa pastanaga que el PSOE li va posar sobre la taula fa poc més de 10 anys, i que va acceptar in extremis, amb un acord pressupostari que va vendre com el millor de la història (i potser ho era en aquell moment), i que ens va dur allà on ens havien dut els pactes anteriors: enlloc. Espanya es va saltar com sempre els acords pressupostaris, però saltar-se l’Estatut ja li ha costat molt més car. Però 10 anys després tornem a ser aquí, amb una ERC més forta que el que era CiU, i amb l’experiència de saber que fer de CiU ja no va servir fa 10 anys, aleshores potser tampoc servirà ara. D’aquesta manera, més val que s’analitzi bé la situació i es posi la mirada llarga sobre els pactes que hi puguin haver. Aleshores hi va haver molta pressió, ara n’hi hauria més, perquè la informació sí que s’ha accelerat, respecte fa 10 anys.
Espanya segueix essent el mateix estat demòfob de sempre. En base a mentides ha banyat de democràcia un règim, o una post dictadura moderna, però el fons és el mateix: A Pedro Sánchez se li escapava fa unes setmanes que “de quién dependende la Fiscalía? Pues ya está”, i Mariano Rajoy confessa en la seva biografia que el 155 el penseva aplicar igualment hagués convocat o no eleccions Carles Puigdemont. Els enemics d’aleshores (tot l’establishment i els revolucionaris de saló) de la Declaració d’Independència Unilateral es van afartar de fer-nos creure durant aquells dies d’octubre i els 2 anys següents que s’havien d’haver convocat eleccions, com volia inicialment Puigdemont també. Que hagués estat l’única manera d’evitar el 155… però no. Espanya sempre voldrà guanyar xafant, i el que hem de fer ara és, sabent que no som més forts que ells, ser més pacients, intel·ligents i sibil·lins. Podrem?
