Crec que Stephen Hawking i Roger Penrose farien bé de conèixer el capteniment dels partits polítics catalans per poder exemplificar de manera ben il·lustrativa la teoria del forat negre. Ara hi ha tripartit, demà vés a saber si hi haurà sociovergència o una ppvergència o com se n’hagi de dir. Tant se val perquè aquí tot s’hi val. Els polítics d’aquí semblen seguir fil per randa la gran màxima de la cançó: “la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó”. Els partits a Catalunya s’ho fan entre ells fent veure que tot canviï perquè res mai no canviï: ara dic que m’enamoro de tu, ara m’ho faig amb l’altra, per en acabat avorrir-me d’aquesta altra i tornar a pretendre que m’enamoro de tu com si res. I el forat negre, el bucle, aquest cercle viciós que, per més que es repeteixi en totes les seves variants, mai no esgota la quantitat de babaus catalans que aboquen les seves esperances un cop rere l’altre en la nova marejada de perdiu de torn, sembla tenir corda per estona; si la situació no es capgira, exactament la mateixa estona que trigarà aquesta nació a desaparèixer com a tal, arrossegada per la força del forat negre de la preservació de l’statu quo espanyol en nom de Catalunya.
Sempre és la mateixa història. Hi ha un colonitzador i un colonitzat, i entremig el galdós mitjancer, la cadena transmissora que, lluny de voler deixar de ser una baula, enforteix la cadena entossudint-se a administrar engrunes pagades prèviament pel colonitzat, no caldria sinó. Aquest mitjancer, que engloba els partits d’aquí, té tantes cares com sigles, però totes són de fet la mateixa cara, talment com els vèrtex d’un diamant. Tots són el mateix partit perquè cap d’ells no treballa per la independència del seu poble. I com que no treballen per la pròpia independència hem de concloure, indefectiblement, que treballen per l’enfortiment de la independència de qui no només ja és independent sinó que, no tenint-ne prou, nega justament la independència d’aquests fidels servidors, dependents com gossets falders. Divertit, oi? Però l’espectacle no s’atura aquí. Agafeu-vos fort, perquè resulta que a aquest impagable treball col·laboracionista, el suposat partit independentista i actual partícip del govern català en diu, traient pit, gestió. I ep, en això se’ls ha de reconèixer honestedat, atès que fet i fet no ens aclareixen per a qui gestionen exactament.
Però encara hi ha més diversió. Perquè el nostrat partit independentista repeteix cofoi que ha arrossegat el PSC-PSOE cap a actituds catalanistes. I com que aquests ho van repetint aguantant-se el riure tot donant-los copets a l’esquena, talment com es fa amb el tonto del poble perquè deixi de donar la vara, els altres s’inflen, s’inflen, mentre el PSC-PSOE els fot fins i tot les sigles, i fixa’t, en comptes de les tres que tenien abans, ara els en queda només una. Això és certament preocupant, perquè a l’escola em van ensenyar que abans de l’u ve el zero. Però calma, calma, no cal alarmar-se. Ja he començat dient que en aquest país mai no passa res. El forat negre català fa miracles, i sempre pot passar que Esquerra, ara que ha vist la llum i s’ha reconvertit en universalista, perdi la darrera sigla que li queda en una explosió còsmica com la del Big Bang, o, si ho preferiu més planerament, com aquell qui finalment perd fins els calçotets a la timba, i esdevingui per fi obertament el PSC-PSOE. I escolta, fora confusions amb tants partits i sigles, tu. I mentrestant, el senyor Carretero a picar pedra a l’ostracisme, perquè la llei física és implacable i res no l’atura. Que un forat negre és un forat negre i la seva característica és la seva infinitud.
