Per enèsima vegada llegeixo un article en què, en parlar de l’estat de la llengua catalana, s’argumenta que ni la situació està tan malament com la dibuixen els que l’autor anomena “apocalíptics”, ni tan bé com la dibuixen els que anomena “cofois”. Es tracta de la mena d’article que també per enèsima vegada m’irrita. Perquè a banda de repetir-se –de copiar-se– i que trobo que amb un cop que m’hagin il·luminat ja en tinc prou i no cal que m’acabin enlluernant perquè m’acaba molestant, és un article en el fons amb pretensions de seny i amplitud de mires que, de fet, no és més que pura vacuïtat en la mentida que només beneficia l’espanyolisme.
L’estat del català és penós, perillosament decadent en tots els sentits, des del seu ús social fins a la seva lamentable qualitat. Punt final. La resta és xerrameca pseudointel·lectual expressada des de la mala llet o la tebiesa pusil·lànime, o ignorant directament. Cal que deixem d’entretenir-nos a debatre si la tela blanca en què hem de pintar el quadre és blanca o negra i posar-nos d’una vegada a pintar el quadre del país que volem, si és que en volem cap, perquè mentrestant el veí ens l’està pintant per nosaltres i amb els seus horribles colors i un encara pitjor talent. En una situació de colonització com la nostra, aquests debats són pitjor que estèrils, perquè només fan que donar temps, o sigui ales a Espanya en el seu procés anorreador que ens dedica. De manera que aquesta gent que omple pàgines als diaris i garla als mitjans faria bé de parlar del sexe dels àngels abans que confondre el ciutadà amb els seus entreteniments suïcides que tampoc entretenen, avorreixen.
En aquest país hi ha una colla d’opinadors públics que passen per nacionalistes i que l’única nació que en realitat tenen és la que pertany al rei que porten al cos i a la butxaca. Els encanta escoltar-se fins al punt que no escolten, i és clar, és difícil opinar amb propietat sobre la llengua si no s’escolta més enllà d’un mateix. La llengua tant se’ls en dóna, només hi recorren com un mer filó per seguir cobrant cada mes i satisfer les seves necessitats onanistes que paguem entre tots. I per pagar, ja paguem prou a Madrid perquè a sobre hàgim de fer-ho a aquests i, a més, en nom del debat, de la generació d’idees a favor d’aquesta nació. Perquè em pregunto quina conclusió suposa aquesta pretesa neutralitat en la visió de l’estat del català. Què proposa? Seguir tal com anem perquè, fet i fet, opinen que no anem tan malament? Si és així, i no se m’acut que s’insinuï res més, aleshores cal preguntar-se el perquè de la rabiosa vigència d’aquest debat. Potser passa que no m’adono que de fet es tracta d’un metadebat, la raó del qual només és parlar de la llengua per parlar-ne, sense que res en surti en clar perquè resulta que la situació del català és fantàstica i veig núvols negres allà on no n’hi ha i, per això, ens podem permetre pagar aquests xerraires perquè llueixin la seva retòrica il·luminadora i lingüísticament alliçonadora que potencia la llengua de qui els segueix i la idea que el català funciona a la perfecció.
No necessitem professionals de la tertúlia per la tertúlia, sinó professionals en aquest cas de la tertúlia sobre la llengua que no es dediquin a redundar ocultant el seu evident diagnòstic. Ens calen a la palestra pública persones preparades que treballin per orientar la llengua, per guarir-la i potenciar-la. I això passa d’entrada per fer fora d’immediat del govern el PSC-PSOE, els seus actuals lacais companys de viatge i els seus botxins d’aquest poble amb què impregnen els mitjans. I sobretot, a Catalunya ens calen catalans, persones que parlin la seva llengua i no la del país veí. Persones normals, com en qualsevol nació anormal del món que, justament maldant per tal que un dia esdevingui normal, no esperen aquest dia per comportar-se amb normalitat.
