El 1980, televisió en blanc i negre, 10 anys i molts genolls pelats. Jugant a futbol pel carrer i parlant en espanyol. Jugant a l’amagatall i a indis, també en espanyol. Mitjans de comunicació espanyols colonitzant i penetrant a tot arreu. Ni un sol refugi on resguardar-nos d’aquell marasme. Anys sense emissores de ràdio en la nostra llengua, ni cap espai on reconèixer-nos com a poble. Premsa escrita en dissolució, fins i tot, en els pitjors temps, tancant revistes resistents. En definitiva, una creació audiovisual limitadíssima, i amb uns mitjans molt migrats.
En l’actualitat, allò que veig és una televisió pública, que es rebel·la per a reprendre un lideratge que ha perdut per bé que amb uns recursos importants i unes produccions de gran qualitat. Un espai radiofònic que fa tremolar qualsevol persona que cregui que els estats són monolítics i monolingües. Uns mitjans escrits sempre en crisi, però déu n’hi do, quants anys desitjant una crisi com l’actual! Des de la perspectiva de la creació audiovisual, el nostre país ha passat d’ésser un apèndix d’Espanya, a ser un espai propi, amb un estil consolidat i amb una capacitat de producció que ens situen al mapa. Podríem esmentar mitja dotzena de productores d’èxit. Infraestructures importantíssimes com el Parc Barcelona Media. Un país generador de continguts, d’idees, de talents creadors i de conductors audiovisuals que fan el salt contínuament a altres mitjans i espais audiovisuals.
I tot això ha nascut amb la nostra, i ara tots la critiquem. Déu meu, en aquest país tots som socis del Barça!.
D’entre tots aquests professionals que han nascut i cregut pensant en aquest marc audiovisual nacional, ara alguns volen tornar una mica d’allò que han après, per a situar la nostra allà on pensem que es mereix. Per tant, només desitjo que se’n surtin.
Segur que algun pensador més intel·ligent que jo em criticarà, i farà el discurs catastrofista de torn. Doncs ho torno a dir, soc feliç de veure que l’espai audiovisual català passa una crisi com l’actual, perquè allò que recordo de la meva infantesa em fa mal al cor.
Un record i molts ànims a les dues dones que tenen el repte de liderar aquest nou salt endavant.
Manel Salvadó
Enginyer
(Terres de l’Ebre)
