Esta ben clar que, en el fons i en realitat, la cultura espanyola no és la mateixa que la catalana, que pot haver estat sotmesa però que mai podrà ser reduïda a l'altra, ni unificada. I, això, emprant la paraula “cultura” en el seu més ampli significat doncs, en quant a la història, que és diferent i pròpia, només es podria reconèixer com la mateixa en moments de conflicte extrem en que uns han estat els vencedors i els altres els vençuts. La resta de “coincidències” esta sovint condicionada per imposicions, subordinacions, amenaces i actes de abús de poder.
L'esperit espanyol es caracteritza per emparar-se en drets adquirits, generalment per la força, lluny del diàleg i pacte, pot ser sabedor de que en aquest escenari no tot seguiria al seu radical gust i conveniència. El català, per la seva banda, es fonamenta en avançar sense fer soroll i, si cal, negociant.
És ben difícil fer entendre a aquella part que, en les condicions que portem més de 300 anys vivint, no podem seguir massa més perquè, per ells, no hi ha cap problema a solventar. No s'entén una altra España que la que hi ha ben acunyada a foc i sang, i ni entren a poder pensar que potser una altre “Espanya”, seria molt millor per a tothom, més consistent, més gran i més rica.
He llegit “Catalunya i Madrid poden tenir dificultats per viure junts, però haurien de lluitar per sobreviure per separat”. Totalment d'acord. Som-hi, doncs ?. Evidentment que la nostra carpeta estarà ben carregada de reivindicacions, clar que si… O és que no s'ha de defensar el que un considera que era seu i defensar el que és propi ?. No s'avançarà gens des de la postura d'una de les parts argumentant que no hi ha res a discutir, ni a decidir, perquè tot és com és i no cal parlar-ne més.
S'ha de ser conscient de que hi ha un problema greu a solucionar si es vol seguir en el mateix camí, i a qui primer li interessa és a la pròpia España. S'ha d'acceptar que pot ser que no a tots ens emocionen els mateixos símbols i que no per això uns tinguin que ser els bons i els altres els dolents. Hi ha un concepte que és diu “diversitat” i que, on es té, és una riquesa i no un gra a extirpar. No tothom ha de pensar igual i dir el mateix, i mala senyal on això passa. S'ha d'aprendre que no és el mateix parlar que dialogar, que, per dialogar és necessari acceptar que cadascú exposarà els seus arguments, i els defensarà, i que, si calen pactes, amb tota seguretat cada part haurà de cedir en els seus atributs i propòsits.
Publicat al http://www.reusdirecte.cat/
