Després de dècades de calma parlamentària a Espanya i a Catalunya, més enllà de l’espectacle que des de fa temps donen alguns parlamentaris, portem uns anys convulsos en les respectives cambres. Sempre diem que, en els sistemes democràtics, les cambres miren de ser un reflex més o menys distorsionat, o més o menys fidel, de la societat que representen, i potser precisament com a conseqüència de l’actual context de crispació social, en els parlaments espanyol i català s’han generat dinàmiques insòlites que han convertit el parlamentarisme racionalitzat en un parlamentarisme embogit.
No em refereixo al fet que actualment a Espanya i a Catalunya no governin els partits que van guanyar les darreres eleccions respectives. Si bé és la primera vegada que això passa a Espanya (no pas a Catalunya), és pràctica habitual en molts països democràtics europeus amb parlaments plurals que activen tota mena de coalicions o, com ha passat en el cas espanyol, que han deixat enrere anys de bipartidisme. Els sistemes parlamentaris es basen en la centralitat del Parlament en el procés de formació de Govern i en majories parlamentàries, sovint molt plurals, que es converteixen en governamentals. Per tant, les regles del joc del parlamentarisme enlloc diuen que qui guanya les eleccions ha de governar. Afirmar el contrari és negar la possibilitat d’arribar a consensos i acords, pilars de l’art de la política.
Tampoc em refereixo a l’existència d’acords parlamentaris entre formacions polítiques ideològicament distants. D’això ja en tenen més experiència en l’arena política espanyola i, sobretot, en la catalana. Més enllà de negociacions carregades d’interessos ocults, que també n’hi ha, cal apel·lar a la cultura del diàleg, del respecte a la diversitat, de la integració, de la confiança i del pacte com a base per enfortir els valors democràtics. Malfiar-se d’aquesta manera de fer significa decantar-se per la política de la divisió, de la polarització, del maniqueisme i d’actituds intolerants que tant de mal han fet els darrers anys.
En canvi, encara avui resulta sorprenent recordar com han anat els darrers processos d’investidura a Espanya i a Catalunya. A Espanya, en vuit mesos (des del 2 de març de 2016 fins el 29 d’octubre de 2016) hi va haver sis votacions d’investidura. Després de deixar enrere gairebé quaranta anys de bipartidisme i majories absolutes (o quasi majories absolutes) parlamentàries, les dificultats per nomenar un president del govern a Espanya van ser excessives. Poc avesades a la política de pactes, les forces parlamentàries espanyoles no van ser capaces de trobar una solució negociada ni per sumar tan sols la majoria simple de la cambra baixa. Pedro Sánchez no va passar dels 131 vots a favors i 269 en contra, mentre que en el primer intent Mariano Rajoy es va quedar encallat en els 170 diputats a favor i 180 en contra. Només la polèmica abstenció de 68 diputats socialistes (16 van seguir votant en contra) en el segon intent de Mariano Rajoy va permetre l’elecció del candidat del PP amb el suport de Cs. De l’afirmació categòrica d’Albert Rivera que “no donarem suport a governs de Mariano Rajoy” i de l’inapel·lable “no es no” del PSOE es va passar a facilitar la investidura del candidat del partit de govern més corrupte de la història de la Unió Europea.
A Catalunya també ens hem trobat en situacions inimaginables en les dues darreres investidures. D’entrada, en cap d’elles es va investir com a president la persona presentada com a candidata durant la campanya electoral, i en ambdós casos es van acabar presentant persones poc conegudes. En les eleccions del 27-S del 2015 Junts pel Sí presentava com a candidat a la presidència a Artur Mas, i en les eleccions del 21-D del 2017 Junts per Catalunya avalava la candidatura de Carles Puigdemont. Mas va fer un pas al costat i no va poder ser investit president per la negativa de la CUP, que amb 10 diputats tenia la clau de la majoria parlamentària. En el cas de Puigdemont, la persecució judicial va impedir la seva presència al Parlament de Catalunya per ser investit president. Estem, en definitiva, davant de dues circumstàncies absolutament inusuals en el marc del parlamentarisme europeu (sobretot, la segona).
La moció de censura que va guanyar Pedro Sánchez el dia 1 de juny va ser la culminació d’un comportament parlamentari absolutament desgavellat. El PSOE, que va facilitar la investidura de Rajoy amb la seva abstenció, va ser qui va presentar la moció de censura amb un candidat alternatiu, Pedro Sánchez, que va ser defenestrat pel seu partit precisament arran de criticar l’abstenció del PSOE en la votació d’investidura. A més de ser la primera moció de censura que aconsegueix el suport parlamentari necessari per acabar amb èxit, la moció té altres peculiaritats que denoten, precisament, una evident excepcionalitat parlamentària. Per primera vegada el candidat alternatiu no era parlamentari (Hernández Mancha, que no era diputat, era membre del Senat); per primera vegada voten a favor de la censura vuit formacions polítiques diferents (algunes d’elles ideològicament a les antípodes); per primera vegada només hi ha una sola abstenció (sovint en les mocions de censura constructives l’abstenció és una opció òptima per demostrar que un no està totalment a favor o totalment en contra de les dues qüestions que es demanden: fer fora el president actual i avalar el candidat alternatiu; en el cas espanyol, en les tres mocions de censura anteriors, 1980, 1987 i 2017, hi va haver 21, 71 i 97 abstencions, respectivament); per primera vegada tots els diputats van estar presents a la votació, i per primera vegada allò que va fer detonar la moció va ser una decisió del poder judicial: la sentencia condemnatòria del cas Gürtel. I des de la perspectiva del subjecte passiu, Mariano Rajoy, per primera vegada es presenten dues mocions de censura a un mateix president, en un mateix mandat i en menys d’un any; per primera vegada es presenta una moció de censura a un govern que una setmana abans havia aconseguit aprovar a bombo i platerets i per majoria absoluta els pressupostos de l’Estat, i per primera vegada un president sotmès a una moció de censura s’absenta durant quasi tot el debat de la moció, com si no anés amb ell.
Tot plegat, és més propi del joc dels disbarats que d’un parlamentarisme racionalitzat que en el seu origen va combatre la inestabilitat governamental limitant la capacitat de control del legislatiu i que, en definitiva, va mirar de resoldre el difícil equilibri entre l’executiu i el legislatiu.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
