A mi no em fa res dir que hi entenc. Fins i tot m’atreveixo a afirmar sense complexos que, en certa manera, en sóc un expert. Però, és clar, en tractar-se d’un fenomen tan estès i tan complex, és impossible ser un expert en la seva globalitat. Per tant és molt més exacte dir que sóc un especialista i que, en la meva especialitat, sé de què parlo i em puc sentir més o menys còmode en les meves afirmacions, tot i reservar-me sempre un bon espai per seguir aprenent i per fer-me receptiu a d’altres punts de vista.
La meva especialitat és la de la gestió desinteressada a nivell de Club esportiu i social que fomenta la pràctica d’esports de base i de competició no professional en l’àmbit aquàtic. Déu n’hi do del concepte! Però si analitzeu bé l’heterogeneïtat de camps, àmbits i matèries en aquest món, entendreu de seguida que no té res a veure allò que jo faig amb allò que fan, posem per cas, un agent d’esportistes, el cap de vendes (o de compres, o de personal o del què sigui) d’una multinacional del calçat esportiu, el gerent d’una empresa privada de serveis esportius,un àrbitre de la Lliga Professional Baseball dels EEUU, el propietari d’una franquícia NBA, el president del Club de Petanca de Sant Mori, el Regidor d’esports de l’Ajuntament de Badalona, el President del CIO o en Rafa Nadal, per posar només alguns exemples d’entre la infinitat de possibilitats.
Jo he estat federat en tres esports de competició al llarg de la meva vida. N’he practicats alguns més, en l’àmbit del lleure i l’esbarjo. No he destacat en cap, però me n’he sortit dignament en tots. Sobretot, però, he gaudit sempre de la pràctica esportiva i de la competició. Quan un esport ha deixat de fer-me feliç o m’ha complicat massa l’existència, simplement he deixat de practicar-lo i tan panxo!
A nivell directiu m’avala l’experiència acumulada de vint-i-dos anys com a directiu de Club en les dues entitats més grans de Badalona, catorze com a president d’una d’elles. Els mateixos catorze que fa que sóc membre nat de les assemblees de dues federacions catalanes. Durant quatre anys vaig ser, també, membre de la junta directiva d’una federació espanyola i membre de la seva comissió de finances. També he estat quatre anys President d’una associació esportiva internacional. Si acumulo els anys de dedicació comptant els que compartia diverses activitats al mateix temps, em dóna un total de trenta anys de dedicació. En hores…no vull ni calcular-ho. De tot plegat en puc fer un ràpid recompte econòmic: Ingressos directes: zero. Ingressos indirectes: zero. Beneficis econòmics derivats de les meves relacions: zero. Privilegis obtinguts en forma de…jo què sé!: zero. Total fet i comptat si no vaig errat: Zero. A l’altra banda del compte d’explotació: Despeses directes i indirectes derivades d’aquestes activitats: La tira, tot i que no en conservo cap detall, per la mateixa raó que no vull comptar les hores de dedicació: per prudència i respecte a la meva família. Resultat econòmic final: M’he arruïnat.
Ara deixeu-me que faci el recompte social. Al passiu hi ha això: Disgustos: Alguns; Emprenyades: Moltes; Crítiques rebudes: No gaires (però algunes fan mal); Enveges: No computable. Pèrdues de temps: Cap ni una. A l’actiu això altre: Èxits: Bastants; Reconeixements: Alguns; Amistats: Moltes més de les que em sento mereixedor; Satisfacció: Immensa. Resultat social final: Sóc immensament ric.
Posat a la balança, cadascú hi opinarà el què vulgui. A mi em dóna el resultat de la llibertat. La llibertat de dir el què penso tal com ho penso. La llibertat de poder diferenciar clarament què és esport de debò i què és espectacle, negoci i política. La llibertat d’opinar que això de les Olimpíades és una cagarel•la falsa, hipòcrita, perversa i mal intencionada. La llibertat de poder afirmar sense embuts que això de les Seleccions Nacionals no és res més que la més pura i genuïna expressió del feixisme, la xenofòbia i la intolerància. Foment dels odis entre els pobles i les nacions.
A mi m’agraden l’esport per l’esport i els campions casolans. Els fills dels meus amics, que m’emocionen amb la seva il•lusió infantil nedant per una medalla i un lloc al podi. Els meus vells amics, que ja són avis com jo, que naveguen com a campions veterans en la seva especialitat nostrada, discreta i sublim. Els meus nous amics que han remat a la galera de les il•lusions per alçar-se reis de la barca i el rem. Això és esport en estat pur. Això és esforç, amistat i glòria. La resta…són una altra cosa.
A les Olimpíades s’hi barreja de tot. Esportistes sans i mala gent. Esportistes romàntics i gladiadors mercenaris. Gent que vibra per les seves il•lusions i d’altres que ho fan pel seu compte corrent. Però per damunt de tot hi pul•lulen els paons, les puputs i les garses. Paons que s’estarrufen per no res, puputs que garlen i xerramequen més que no fan i garses que rampinyen tot el què poden i més.
Esport Olímpic i Esport Oficial: Quina gran mentida! Un món sencer de vips i vipastres, de genteta, gentota i púrria de bacanal i tuguri tan capaç de llepar-li el cul sense miraments a un decrèpit franquista de merda com de fer-li el joc i el gara-gara a un règim dictatorial de merda i mitja. Quin fàstic!
Himnes, banderes i calés i tot un món d’hipòcrites poderosos i malintencionats encaparrats en convertir les persones en fanàtics i a les nacions en mercats globals. Els meus trenta d’anys de dedicació voluntària al serveis d’il•lusions pròpies i col•lectives a l’entorn de l’esport, em donen llicència per mirar-me’ls amb menyspreu i engegar-los sense embuts a cagar a la via. Que es fotin els seus himnes desafinats, les seves banderes falses i imposades i els seus comptes de resultats i recomptes de medalles on els càpiga, que jo em seguiré emocionant amb les il•lusions vertaderes dels meus campions de casa. Nedant, navegant, remant o fent tot allò que els vingui de gust, pel gust de fer-ho i per la glòria de conquerir el podi de l’amistat. Això és, a la meva manera de veure, l’essència de l’ esport. Si no cregués això, seria l’home més imbècil del món per haver llençat trenta anys de la meva vida directament a la bassa.
