Totes les ciutats tenen un espai que es converteix en centre neuràlgic perquè acaba convertint-se en el lloc habitual de reunió per a gairebé tothom. També la ciutat d’Amsterdam, que malgrat ser conegut pel passional barri roig o la magnífica plaça Dam (on hi ha el Palau Reial), té un altre emblema que la fa recordar a tot el món: la seva cervesa Heineken. De fet, va ser Freddy Heineken, durant els anys setanta i vuitanta, que va internacionalitzar l’empresa modificant la grafia per fer somriure la e i fent de l’estrella vermella una imatge inconfusible de la marca. A la Heineken Experience, al inici del barri De Pijp, vaig conèixer l’australià Mike Hanaghan. De fet, em va convidar a fer una partida de futbolí en un dels múltiples racons d’esbarjo que hi ha dins de l’antiga cervesera, mentre sonava l’himne de la Champions League de fons, recordant que Heineken n’és un dels principals patrocinadors.
En Mike, que viatge amb la seva dona “ara que està sense feina”, és un apassionat del futbol, en un país que té història i fam de rugbi. Però, ell cita amb constància el mític Johnny Warren, del qual la seva biografia Sheilas, Wogs and Poofters s’ha convertit en un dels tractats més importants de futbol australià fins als nostres dies. Es clar que, a l’hora de parlar de futbol, un sempre s'ha de rendir davant dels qui hem gaudit dels millors moments del guardiolisme. En Mike tant parla de futbol com de la seva altra passió, que l’ha convertida en la seva feina: és investigador de la Universitat de Sydney en Humanitats, i està fent una tesi doctoral sobre el clàssic tardo-romà Sidonius Apollinaris (430-481).
Força anys abans que aquest bisbe escrivís la seva extensa obra, ja s’havia popularitzat l’expressió panem et circenses [pa i circ], llegada de les Sàtires del poeta Juvenal: la massa, entretinguda, mentre el poder es corrompia. Curiós de mena, en Mike em pregunta com van les coses per Espanya. Precisament, aquells dies el FMI havia pontificat que no creixeria per sobre l’1% del PIB fins el 2018, ni fins aquest any hi hauria una reducció del dèficit per sota del 3%. “I l’atur?”, afegeix. “A Austràlia, si està per sobre del 5% ja és un problema pels governants”, s’autorespon mentre li recordo que nosaltres hem superat el 25%. De fet, aquest país ha viscut durant temps en una bombolla alimentada a base de pa i circ, la combinació del diner fàcil i el populisme de la totxana que ens ha portat a l’atzucac on hem arribat. A una persona forjada en un país d’ètica protestant, quan s'entera que el CIS exposa que hi ha més d'un 30% de desafecció política a Espanya li baixa suor freda. De fet, Nova Zelanda encapçala el rànquing de països menys corruptes, i Austràlia és el número vuit. Fins i tot, Holanda està per sobre dels australians. Però, aterrar a Barcelona vol dir retornar a una realitat basada en la bronca pels límits de dèficit autonòmics o les lleis d'harmonització del món local, per saber que més de 50.000 nens a Catalunya tenen malnutrició o pel desprestigi de la Casa Real, que ni a les Illes Balears troba el consol que necessita per asserenar la situació. El jutge Castro ha demanat nova informació de les operacions a tercers on hagi intervingut l'infanta Cristina, en el marc del cas Nóos. En resum, un panorama prou crític per poder-li vendre les excel·lències d'un país a aquell qui decideix conèixer món des d'una perspectiva australiana. Panem et circenses, una il·lusió col·lectiva convertida en malson.
