Una setmana interessant. El Premi Nobel d'Economia Joseph E. Stiglitz ha afirmat que Catalunya seria viable econòmicament amb la independència. Stiglitz, ha dit que en l'actual entorn de globalització els països petits poden funcionar molt bé de forma independent. Durant la visita a Barcelona amb motiu de la publicació del seu últim llibre, titulat 'L'euro. Com la moneda comuna amenaça el futur d'Europa', ha posat com a exemple d'això, Islàndia, un país deu vegades més petit que Catalunya i que “ho està fent relativament bé amb una altra moneda, i que gràcies a això s'ha recuperat millor i més ràpid de la crisi”. De la mateixa manera, ha afegit Stiglitz, ningú pensa que Canadà estaria millor si s'integrés als Estats Units.
Davant la pregunta de si una Catalunya independent seria viable econòmicament, el Premi Nobel ha declarat: “En l'actual context d'obertura de mercat, clarament, una Catalunya independent seria molt factible”. Altra cosa serien les conseqüències polítiques per a Espanya i per la possible invitació a la reorganització dels estats-nació que van néixer al segle XIX.
Mentre una autoritat mundial ratifica el que ja han dit anteriorment altres autoritats, el Govern Espanyol i el PSOE subaltern enfoquen el tema català a cop de tribunals. Fins al punt que un personatge gens sospitós de filies catalanistes, ans al contrari d’un profund jacobinisme, com Josep Borrell, en una entrevista a La Sexta recriminava als seus, la pèrdua de capacitat interlocutora que un partit democràtic, en el marc d’un règim plenament democràtic, ha de tenir amb els qui opinen fins i tot, oposadament a ell. Jacobí de l’escola francesa, i potser per això, cartesià, Borrell deia: Com pot ser que si a l’esquerra, agradi o no, avui hi ha dos actors, el PSOE es negui a parlar amb Podemos? Com pot ser que s’ignori i es condemni directament a un electorat que significa el 48% independentista de la regió més determinant econòmicament d’Espanya?
El cartesianisme de Borrell, però, no té seguidors. La maquinària dels tribunals amb l’agenda ben connectada amb les directrius del Govern espanyol, el mateix dia de l’aprovació del calendari del referèndum d’autodeterminació, feia un pas més per enviar a la presó a la Presidenta del Parlament Carme Forcadell i a l’ex-conseller Francesc Homs.
Però no només això. Quan l’espanyolisme malaltís (que oficialment no existeix) s’infiltra en totes les institucions de l’Estat s’arriben a donar situacions patètiques, com la interferència del TC en allò que un poble considera propi o no de la seva cultura popular. La resolució del TC sobre l’aixecament de la suspensió de les “corridas de tors” incrementarà el contingent d’independentistes, no només amb l’adhesió de tots els animalistes, sinó dels qui veuen aquesta acció com una mostra descarada de totalitarisme cultural. A aquest ritme, pensa molta gent, ens obligaran per decret a eliminar el caganer del Pessebre o suprimir les coques de Sant Joan.
Vull deixar constància que no sóc animalista, ni tradicionalista. Per això mateix, com ja saben els antropòlegs, afirmo que les tradicions es creen, evolucionen, es reinterpreten i, quan la gent ho decideix, moren. Els toros havien format part de la cultura catalana? Sí. Abans que la sardana ja hi havia toros. Però és obligatori que sempre els catalans haguem de conservar ambdues tradicions? No. Quan la gent majoritàriament ho decideixi, deixarem de voler toros i, potser, de ballar sardanes. A Catalunya, per extinció pròpia els toros ja estaven sentenciats. La decisió sobirana del Parlament només va fer que reblar el clau.
Tant és així que tot i la bel·ligerància, l’empresari Balañà, conegut finançador d’Albert Rivera i C’s a canvi de les seves campanyes contra el cinema en català i a favor dels toros, està buscant fa temps de vendre la Monumental per a activitats lúdiques, turístiques o culturals. Per més espanyolista que un sigui, com a català, i seguint el tòpic que ens imputen: la pela és la pela. Amb els milions de turistes anuals que té Barcelona, desaprofitar un enorme espai en un dels centres neuràlgics de la ciutat prop de: Sagrada Família, Teatre Nacional, Auditori, Torre Agbar, Museu del Disseny etc etc, per fer-se passar la hiperventilació patriòtica espanyola, amb quatre o cinc corridas subvencionades per l’Estat, seria d’imbècils. No cal ser molt intel.ligent per pensar multitud de possibilitats que farien rendir multimilionàriament aquest espai i alhora generarien uns milers de llocs de treball, que de cap manera genera dedicar-se a clavar banderilles a un toro.
El que deia en el titular: pals de cec judicials en un context on l’economia acaba determinant.
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1010260-el-regim.html
