Record com si fos ara, una de les primeres lliçons de Geografia, quan tenia 9 anys, un gran mapa físic de la península ibèrica a l'esquerra de la taula del mestre presidia l'aula. Crec que la primera lliçó era saber els límits d'Espanya, i tot havia de ser en castellà: Espanya limita al nord amb el mar cantàbric i els Pirineus, al sud, amb l'estret de Gibraltar i Àfrica (mai no ens varen dir que Gibraltar no era espanyol), a l'est, amb la mar mediterrània (tampoc no ens parlaven d'on vivíem nosaltres, semblava que no hi érem), i a l'oest, amb Portugal i l'oceà Atlàntic. Una vintena més d'anys varen haver de passar per saber que la meva vertadera nació es trobava entre Salses i Guardamar, i entre Fraga i Maó; més endavant apareixia l'Alguer, lloc que no havia passat per alt al savi lingüista i paisà campaner, el Dr. Joan Veny; quan el 2015 li varen concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, en el seu discurs d'agraïment, entre altres coses va dir: “La nostra llengua és una, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer”. Els límits de la meva nació no tenien res a veure amb els que havia après a l'escola quan era nin, i després quan vaig fer el batxiller i vaig estudiar de mestre. Als llibres de 200, 300 o 400 pàgines, quan cercava informació de Mallorca, no hi trobava quasi res, una o dues pàgines. La nostra terra no apareixia ni quan estudiàvem les costes, ni els caps, ni els golfs, ni els rius, ni les muntanyes, ni els afluents… pràcticament no existíem.
Encara havien de passar uns 10 anys més per començar a sentir a parlar dels Països Catalans, encara que fos coneguda l'expressió des del segle XIX, i que no massa segles abans fóssim coneguts com a Catalunya, ja que havien estat majoritàriament els catalans els que ens havien reconquerit als àrabs i havien repoblat aquesta terra delmada; no havien estat els espanyols, havien estat els catalans, nosaltres érem descendents dels catalans, érem catalans; aprendre això i conèixer la feina que s'havia fet des d'Espanya i des d'aquí mateix contra nosaltres (contra nosaltres i contra la nostra llengua, ens ho havien amagat tot, ens havien perseguit i ens havien reprimit, recordava uns quants exemples d'aquesta repressió), va fer que volgués avançar hora per llego i aprendre tot el que pogués per saber d'una vegada qui era, d'on era i cap a on anava. És per això que admet el concepte de Països Catalans per denominar la nació completa, i també admetria perfectament el nom de Catalunya.
Des de llavors ençà, he llegit i escrit molt sobre aquest tema. He hagut de llegir moltes barrabassades de grupuscles que s'inventen llengües i històries falses, per tal que la majoria d'illencs continuïn vivint en la ignorància. Fins i tot, alguns han volgut abanderar la seva creuada amb l'autor de la recopilació de les rondalles mallorquines, i en la recerca per totes les terres catalanes per a elaborar el diccionari Català-Valencià- Balear, mossèn Antoni Maria Alcover. Precisament era el mossèn qui pronunciava aquestes paraules: ”¿Som catalans els mallorquins? La nostra nacionalitat és la catalana; la nostra personalitat, si l’hem de recobrar, no l’esperem de la gent de Madrid, que no ens concediran mai altra categoria que la de provincianos. La nostra personalitat ètnica, si l’hem de recobrar, ha d’esser amb Catalunya. Allunyar-nos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, és una al·lotada, una ximplesa”.
Ara que el Principat de Catalunya vol exercir el dret a decidir si hi ha una majoria del poble que desitja emprendre un nou camí independent de l'Estat espanyol, hem pogut comprovar com els governants espanyols i adlàters enarboren la Constitució contra la democràcia de tot un poble. Ja denunciava aquesta Constitució quan estava a punt d'aprovar-se, el valencià Joan Fuster, que el 1978 publicava a Serra d'Or, l'article Països Catalans, 1978, que el 29 d'abril de 2017 va ser publicada com a peça històrica per Josep Maria Casasús, al diari Ara Balears. Fuster deia: “Uns quants 'almogàvers' -¿pocs?, ¿molts?: no tants com caldria, en toc cas- s'han enfadat perquè els diputats espanyols, en ple 'consensualisme', han decidit que 'en ningún caso se admite la federación de comunidades autónomas'. La cosa s'ha interpretat, i així ha de ser interpretada, com un obstacle constitucional a la idea política d'allò que diem 'Països Catalans'. Naturalment, si, un dia, el País Valencià, les Illes, i el Principat arribaven a 'federar-se', ni que només fos des d'unes mínimes autonomies respectives, la 'classe política' de Madrid, sofriria un infart 'nacional'.” Més endavant de l'article afirmava: “¿'Països Catalans'? Calma, calma! Quan sigui l'ocasió d'una autèntica oportunitat 'revolucionària', en tornarem a parlar”.
No sé si l'oportunitat revolucionària que apuntava Joan Fuster fa uns 40 anys està arribant. Tot dependrà, o no, de com es resolgui el conflicte entre l'Estat espanyol i el Principat. La decisió revolucionària no serà altra que, davant l'oposició a la democràcia del poble per part del govern espanyol, la declaració unilateral d'independència. Si una part de la nació catalana s'emancipa, quedarà molta feina a fer, per a aconseguir que la resta dels PPCC facin el mateix. Sempre ens intentaran convèncer que és impossible perquè és anticonstitucional.
