Aquest és el darrer article de la temporada. I en començar a escriure’l tinc la sensació que, pel que vaig a dir, insultaré la intel·ligència tant del lector com la meva, de tan evident tot plegat. Però passen els mesos i es donen situacions que porten l’absurd de la nostra situació política al paroxisme.
Imagineu que aneu amb cotxe i tornant de l’Alt Empordà passeu per l’N-II carregada de camions i amb senyalitzacions provisionals perquè el desdoblament ha estat aturat per l’Espanya opressora. De sobte, a la ràdio del cotxe diuen que després de sis mesos se suprimeix l’AVE entre Albacete i Toledo que ha costat 3.500 milions d’euros mamant dels diners dels catalans i els europeus, perquè no hi pujava ni Cristo. No cal dir, que si els rics deixen diners i Espanya els dilapida d’aquesta manera el president ZP i el ministre de Foment, Pepiño Blanco, ja haurien de ser tots a la presó de Soto del Real, com a mínim.
Parlem de la mateixa Espanya que, rabiosa perquè Europa ha unificat el model de patent que només es podrà registrar en anglès, francès i alemany – llengües útils al Vell Continent i no mortes com el castellà – diu que se’n desmarca i que tindrà un model propi en castellà malgrat que els ciutadans tindran tot el dret, lògicament, a fer servir el model europeu. Ep, parlem de la mateixa Espanya que és incapaç de demanar aleshores l’oficialitat del català a la mateixa UE amb la connivència dels diputats del PSC-PSOE que s’apunten al genocidi cultural. L’Espanya lladre, feta de totxo, que et diu com, quan i quina quantitat dels teus diners t’has de gastar si no vols que des de Madrid et fotin un clatellot. Mostres, tot plegat, que deixen al descobert de manera escruixidora dos països toixos. Però qui és més toix, l’agressor o el que es deixa agredir tenint totes les armes per defensar-se sobretot quan se saben coses com que una Catalunya independent seria la quarta economia europea en renda per càpita o tot el que podria fer si s’acaba el dèficit fiscal o els mínims efectes d’un presumpte boicot comercial espanyol en cas d’independència o quan el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) del propi Govern revela que Catalunya diria un ‘Sí’ contundent a la independència si es convoqués un referèndum?
Estic convençut que el president Artur Mas fa política per convenciment i voluntat de servei al país. Mai m’ha passat pel cap pensar que hi és per salvar els mobles, xuclar de la mamella o fins i tot fer-se ric. De fet ser president d’un país estic segur que et complica molt la vida. Dit això també vull creure que és el primer en reconèixer el que vertader valor d’un polític està en dir allò que realment cal, per complicat que sigui, i prendre les decisions oportunes independentment que això acabi significant haver d’abandonar la política per costos electorals fruit d’una acció que, en pro del bé comú, cal tirar endavant sí o sí. El valor no està en dir que cal fer sacrificis per superar la crisi perquè això és de P-3 o amagar el cap sota l’ala amb l’excusa de no voler dividir la societat que s’ha convertit en el discurs de la gran martingala.
Ara fa sis mesos justos, en el darrer article de 2010, demanava al president Pujol – sí, el mateix que va fer d’Artur Mas el seu delfí – un reconeixement a la independència com gairebé única solució al nostre país. Sortosament aquest reconeixement s’ha donat, i amb molta insistència per cert, fins a l’extrem de fer-ne un llibre “Residuals o independents?. Desitjo que d’aquí a sis mesos el president Mas hagi abraçat la independència com a única via d’escapament de manera explícita i constant en el seu discurs. No parlem de declarar la independència demà com ja vaig dir en guanyar ell les eleccions, però sí que en tornant de les reflexions que segur que farà aquest estiu a Menorca ha de decidir si és un polític amb valor o no. I el valor es diu, sense marejar més amb estacions intermèdies que tots sabem com estan, anunciar inequívocament el full de ruta que pensa defensar panxa enlaire cap al procés d’alliberament nacional. I això, si realment es té valor, pot voler dir forçar la legislació i desobeir la de l’opressor. Recordin sinó el cas de la sentència sobre la declaració d’independència del Kosovo – que tan bé ens ha explicat el món acadèmic gràcies a l’editorial Acontravent – , país que ha patit un conflicte bèl·lic atroç, fora de la Unió Europea i democràticament tendríssim encara. Situacions totes elles que no es donen a Catalunya. Juguem, per tant, amb avantatge.
En qualsevol cas seria pertinent que Artur Mas aparqui qualsevol bri de por i demostri que té autèntic valor polític. Si ho fa no dubto gens que rebrà l’escalf del poble en forma de suport electoral més ampli encara. La situació que li toca administrar voreja una línia finíssima que separa el partit històric pot ser CiU i que sap estar al seu lloc en els moments determinants del destí d’una nació sencera, del partit que pot acabar en un tres i no res en la grisor més absoluta sobretot després de veure el pla de Govern que deixa algunes reivindicacions nacionals aparcades o debilitades, si més no. Tinc la impressió que el gran suport que té ara el president Mas és un producte fresc que caduca ràpid, no més enllà d’aquesta legislatura. O queda clar el destí o que no acabi CiU convertint-se en un partit mitjanet com el PSC-PSOE, absolutament descol·locat per la força dels fets. Més que mai el president Mas ha de demostrar amb fets i en termes nacionals que es creu la seva màxima “cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”. Per ara, no se’n té noticia. Potser el millor que pot fer aquestes vacances és llegir “La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys” del sempre lúcid Vicent Partal.
Si no ets un estat no existeixes i Catalunya no existeix perquè no vol. Catalunya ha de decidir si vol ser un estat digne europeu o continuar essent la marfanta d’Espanya. Bones vacances.
