Ningú no nega la necessitat de fer reformes d’un sistema de pensions basat en la solidaritat intergeneracional i el repartiment (instrument adient per redistribuir la riquesa sobre la base de la solidaritat col·lectiva). Es tracta de la “joia de la corona” dels treballadors i treballadores i, en conseqüència, és imprescindible garantir-ne la pervivència i fer-lo servir per anar socialitzant l’increment del benestar.
D’aquí prové la nostra contestació davant de l’actuació del govern espanyol, veritable exemple del paper assumit per la socialdemocràcia de cavall de Troia del capitalisme especulatiu que controla els mercats financers, quan afirma que, a més d’inajornable i imprescindible, ha de ser necessàriament dura. En definitiva, voluntat governamental d’aprofitar la conjuntura de crisi, en què certament minva el nombre de cotitzants en la mesura que es destrueix ocupació, per donar-hi un cop de destral. I cada dia que passa, pitjor. Recordeu que l’anterior ministre Corbacho havia renegat de la prolongació de l’edat de jubilació fins als 67 anys i, en canvi, ara és considerada imprescindible. Amb tot, no està clar que incrementar l’edat de jubilació comporti necessàriament afavorir l’ocupació de la gent més gran, tenint en compte que la taxa d’ocupació de les persones situades en la franja d’edat 50-65 mai no ha superat el 54% mentre (a la UE se situa en el 60%) i que en l’actualitat a l’Estat espanyol una de cada tres persones d’aquestes edats estan aturades.
Tot de pressa i corrent, fins a l’extrem que el govern afirma que presentarà un projecte de llei a finals del mes de gener. Sense contemplacions. El PSOE mira cap a una altra banda, però prou que sap que el sistema públic de pensions és la garantia de la pervivència de la cohesió social, però se salta el mateix Pacte de Toledo quan permet al govern congelar les pensions trencant l’acord de revaloritzar-les anualment i de forma automàtica en funció de l’IPC, o com va fer la setmana passada en anunciar que els funcionaris de nova incorporació ja deixarien de pertànyer al règim de classes passives… o ajornant permanentment la modificació de les pensions de viduïtat i d’orfandat.
Dit ras i curt, i resumint: “digui el que digui la Comissió dels Pactes de Toledo, tirarem pel dret”. Ara bé, cal recordar que, justament, es van crear –els Pactes- l’any 1995 per treure les pensions de la confrontació política partidista i respectar les seves recomanacions per afavorir el màxim consens.
Però aquest govern no respecta res. En la darrera compareixença del ministre a la Comissió de Pactes de Toledo, celebrada la setmana passada, l’endemà que el govern aprovés –com s’ha dit- de forma unilateral i sense esperar les conclusions d’aquesta Comissió que a partir d’ara els nous funcionaris s’integraran en el Règim General de la Seguretat Social, Esquerra va demanar al ministre un gest, clar i contundent, respecte a l’allargament de la vida laboral. Si eren capaços de fer-se’n enrere, l’acord era possible. Però no va haver-hi acceptació de la demanda.
Que cal allargar la vida laboral, d’acord, però fem-ho a partir d’altres solucions, com ara reduir les prejubilacions i les jubilacions avançades, incorporant nous cotitzants com ara les persones discapacitades, continuant estimulant l’allargament voluntari (que ja ha permès en aquests moments gaudir d’una edat mitjana de jubilació real de 63 anys i 10 mesos quan en d’altres Estats europeus s’assoleix als 62 anys), i incrementant les aportacions de l’Estat a través del Pressupostos Generals de l’Estat al finançament dels complements de mínims (en l’actualitat 38%), però no pas retardant l’edat ordinària de jubilació i ampliant el període de càlcul de les pensions que inevitablement significarà un retall de la pensió mitja.
El govern s’aferra a la tàctica del terror demogràfic per tal de fer acceptar la retallada de les pensions.Tesis alarmistes gens noves, altrament, perquè només cal recordar que ja en els anys noranta del segle passat s’havia anunciat la crisi total del sistema per tal d’estimular la socialització dels plans privats de capitalització de pensions (l’any 2008 aquests plans van perdre el 20% del seu valor), que ho basen tot en l’envelliment , bo i obviant parlar de com ingressar més. Aleshores, els catastrofistes ja publicitaven l’esperança de vida com a senyal d’alarma, tot fent creure que significava que tots els qui neixen arribaran a l’edat on se situava l’esperança vital. I tot un seguit d’ítems més aviat esbiaixats, quan la realitat reconeguda és que el sistema fins a l’any 2023 no corre cap perill i que fins a l’any 2029 no caldria tocar el
Fons de Reserva.
En aquest sentit, convé de contemplar algunes dades: en l’actualitat la Seguretat Social té més de 17,5 milions d’afiliats i la ràtio afiliat/pensionista és del 2,5. També convé recordar que, malgrat la crisi econòmica, la Seguretat Social acabarà l’any amb superàvit i el Fons de Reserva suma més de 64.000 milions d’euros.
La defensa de la urgència i la intensitat de les reformes pivota sobre l’argument demogràfic i ignora altres correctors com ara l’increment de la productivitat, la incorporació de la dona al treball o la mateixa immigració, factors que ponderen el “fatalisme” demogràfic, així com el que creu que la política no hi té res a veure i que la realitat fiscal actual serà la mateixa que la d’aquí a uns anys.
Què hi ha al darrere? Doncs, una oferta de sortida de la crisi basada en les ambicions i el receptari del capital, d’entre les quals rebaixar les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social. I obrir un esvoranc, potser definitiu, en el sistema públic.
