El govern espanyol té pressa, nosaltres no. El govern espanyol està segrestat pels mercats financers i, si s’ha de malvendre l’actual sistema de pensions (la joia més preuada de les conquestes socials de la classe treballadora), ho farà. Es tracta, però, d’evitar-ho.
Tant se val, que l’Estat espanyol no sigui ni de bon tros el que més recursos dediqui a pensions (el 9% del PIB enfront del 15% d’Itàlia, per exemple). No hi fa res que la mitjana de les pensions contributives se situï en el 70% de la mitjana europea i quant a les no contributives estiguem en el 50% de la mitjana europea. Res no significa que, avui per avui, el Fons de Garantia assoleixi els 60.000 milions d’euros i que en l’exercici de l’any passat, malgrat les dificultats econòmiques, el superàvit hagi assolit els 8.500 milions… No hi fa res!
Des d’algun lloc, algú ha decidit que s’ha d’entrar amb una destral en el sistema públic de pensions i han marcat les regles del joc a partir d’una proposta: ajornar l’edat de jubilació fins als 67 anys, ampliar el període de còmput de 15 a 20 o 25 anys i incrementar el nombre d’anys necessaris per tenir dret a la pensió completa.
Es evident que si ells tenen pressa, nosaltres no. Parteixen d’un escenari que els és aparentment favorable una vegada han comprovat que se’n sortien en la reforma laboral. Ara, d’una tacada, volen acabar la feina, tot repetint el mateix que ja es va intentar en la dècada dels 90 del segle passat: anunciar el crack del sistema. El temps, alshores però, va demostrar que tot plegat era una operació per afavorir els sistemes privats de pensions, just els que ara s’han desinflat, mentre que el sistema públic gràcies a la immigració, al creixement del treball de les dones i al mateix creixement de la productivitat s’enfortia encara més.
Poc socialista, altrament, la posició del PSOE si es té present que ho basa tot en anàlisis estrictament demogràfiques i, a més, no té present les expectatives de vida, ben diferents, en funció de la classe social a què es pertany i a la relació que cada persona estableix amb un tipus concret de feina al llarg de la vida.
Però, a la Comissió Pactes de Toledo del Congrés dels Diputats, tot s’hi haurà de debatre profundament i el govern haurà de fer cas a les recomanacions que en surtin. A no ser que pretengui trencar, d’una vegada per totes, les regles del joc. De fet, ja ho ha fet una vegada, recentment, quan va decidir congelar les pensions contributives.
Dels debats d’avui, convé destacar el fet d’haver arribat a consensuar que convé trencar el topalls de cotització i, en conseqüència, poder gaudir de pensions més altes a fi de fidelitzar els salaris més alts i, alhora, incentivar encara més la prolongació de les vides laborals integrant els beneficis afegits com a pensió i no pas a través d’un pagament. Com que el Grup Socialista hi ha estat d’acord, ara tindrà menys arguments per entossudir-se en la jubilació als 67.
