Fa tot just una setmana el President Puigdemont, envoltat del govern i dels grups parlamentaris de JxSí i la CUP, anunciava de forma solemne la data i la pregunta del Referèndum. I ençà aquell dia sembla que ha esclatat l’estiu, estenent-se la calor per tots els racons del país. És com si que el temps volgués passar ràpid i arribar al dia en el què el poble català podrà decidir el seu futur polític: monarquia i règim del 78 o República catalana.
Des d’aleshores es va estrenyent el cercle per aquells, com bona part del món dels Comuns, que han anat buscant subterfugis, arguments i raons de tota mena per no voler participar de forma clara en l’exercici del dret d’autodeterminació. Els seus arguments semblen una fugida endavant, cada cop més buits de contingut, fins al punt que es podria estendre el dubte sobre els veritables objectius dels Comuns, sinó fos perquè en el debat de la fallida moció de censura que ha presentat Unidos Podemos al president del govern espanyol, el representant d’En Comú Podem, Xavier Domènech va posar les cartes, per fi, damunt de la taula demanant a ERC que trenqui amb el PDeCat, faciliti l’avortament del referèndum (per ells poca cosa més que una performance), i es convoquin unes eleccions autonòmiques que permetin (sempre segons opinió dels Comuns) obrir la possibilitat d’articular una alternativa d’esquerres (no sabem si en aquesta sumen a la CUP) que permeti obrir un procés constituent dins del marc espanyol. En definitiva, demanen a un sector del independentisme que renunciï als seus objectius.
La demanda dels Comuns només es pot entendre com una fugida endavant, aflorant unes preses motivades per evitar allò que sembla inevitable i que els porten a errar als seus interlocutors. Els Comuns s’equivoquen interpel·lant a ERC i a la CUP, quan a qui haurien d’interpel·lar és al poble català que al llarg dels darrers anys ha mantingut de forma sostinguda una demanda clara i que sota cap concepte concep una reculada com la que pretenen els Comuns.
I si per això exposat no fos poc, els Comuns, que són els mateixos que volen acabar amb el règim del 78, només visualitzen un camí per les aspiracions del poble català: el pacte amb l’Estat, entenent que aquest només serà possible el dia que ells i Podemos tinguin el control del mateix. Per tant, pacte, renúncia i paciència. Com diu un amic: “amb aquests comunistes no hauríem superat ni l'època medieval”. Imaginem-nos, com feia fa uns dies un altre amic historiador, com haurien estat alguns dels referents del món dels Comuns, per posar uns exemples, la Revolució d’Octubre o la Revolució dels Clavells si s’hagués aplicat la màxima del pacte, de la renúncia i la paciència que preconitzen. Ens imaginem emprant la via del pacte per part dels revolucionaris russos, fastiguejats d’un règim despòtic dels Tsars que els condemnava a la misèria i a la guerra, com a única via per assolir els seus objectius, ja que no es podia superar el marc legal del règim de forma unilateral per part dels revolucionaris? O ens imaginen als soldats i els sotsoficials de l’exèrcit portuguès aixecats en armes contra la dictadura portuguesa, arribant davant del govern i dient “bones, venim a negociar com establir la via del pacte per instaurar un nou règim fraternal? Oi que sona a presa de pel? Doncs això és el que sentim alguns quan escoltem determinats arguments com el del pacte, la renúncia i la paciència en boca d’algunes persones dels Comuns.
Això no treu que sigui del tot lícit expressar uns dubtes raonables de com es materialitzarà el referèndum i els resultats que se’n derivin. Crec que és sa i honest tenir-los i fins i tot manifestar-los, ja que posen en rellevància l’enorme complexitat i dificultat del repte al que hem de fer front, però que només seran superables si prenem consciència i acte seguit assumim les conseqüències dels actes que haurem de dur a terme per fer el referèndum, guanyar-lo i assolir la independència.
