Pacte Nacional pel Dret a Marejar la Perdiu

Observo que tot allò que representa que els catalans fan per la independència, ho fan per impossibilitar-la. I el pitjor de tot és que no hi ha mala intenció, i justament per això són tan eficients perjudicant-se. Tant de bo hi hagués consciència de la nocivitat de les seves accions. Però no. Els catalans actuen de manera excel·lent en contra seva justament perquè ho fan des de la inconsciència, sense esforç, d’una manera que només s’aconsegueix creient que els Reis són els pares, pensant que el conflicte nacional amb el veí no és tal sinó una festa amb mosaic de gomets de colors, i que si es porten bé la senyu Espanya i Europa els deixarà sortir al pati. I això passa no només entre els analfabets funcionals que conformen el gruix de catalans, sinó també entre la gent que se suposa que ha d’estar informada, inclosos aquells que, de tan informats, com ara en Jaume Barberà, són professionals de la informació. Però ja se sap que l’intel·lecte i les emocions induïdes a còpia d’un rentat de cervell de dècades, en aquest cas autonomista i des d’una joventut en el franquisme, o sigui des de la nefasta mentalitat pujolista, no sempre van al mateix pas. Després passa el que passa, que s’ignora la naturalesa radicalment violenta i feixista de l’enemic espanyol, i els Barberàs de torn nouvinguts a l’independentisme tenen gravat a foc al cap la comèdia de l’Espanya demòcrata i plural que els han fet empassar, i en conseqüència van amb el lliri a la mà creient que la consulta dels catalans ha de ser legal, o sigui pactada amb la legalitat de l’enemic que, malgrat l’evidència, per començar es neguen a reconèixer com a tal enemic i es creuen la grotesca idea que el PSOE català s’hauria de sumar a no sé què, i els sembla que una DUI, i amb urgència, que òbviament és l’única solució que tenim els catalans, és una idea poc realista i forassenyada. Ep, i de fet reconec que tenen raó: creure que un poble oligofrènic i covard com el català farà mai una DUI, és realment creure en els Reis d’Orient.
 
Ara, a la nova collonada, a l’enèsim invent inútil l’anomenen Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Com sempre, la cosa es presenta ben solemne, que així sembla que es fa alguna cosa i seriosa, no endebades la solemnitat és el millor maquillatge dels ineptes. La cosa m’ha recordat aquell gag de Mr Bean, quan per Nadal, abans d’entrar a casa seva llança una postal per la ranura de la porta, entra al pis i, en veure la postal se sorprèn i s’alegra d’haver rebut una felicitació. Així d’absurd. Així de patètic. Per això, amb aquest Pacte, lluny de demostrar que s’està avançant cap a la independència, queda clar que no es fa ni es farà res per aconseguir res que no sigui més Espanya per als catalans, més misèria. El país s’enfonsa i els tifes catalans continuen marejant letalment la perdiu.
 
Només cal fixar-se en el nom mateix de la cosa per adonar-se de la broma: Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Caram, que bé que sona, tu. Llàstima que, ja d’entrada, això del “dret a decidir” ningú al món sencer tret dels catalans no sap què significa. Suposo que es deuen referir al dret a l’autodeterminació, és a dir el dret fonamental, inherent, que té tot poble, i per tant un dret que no ha d’estar sotmès a cap consens, a cap pacte grotesc com aquest, que a sobre resulta doblement grotesc quan els catalans se l’han autoimposat de manera estúpida i masoquista. No ens calen enemics, doncs. Aquest pacte suposa la mateixa absurda autohumiliació que seria consensuar-se amb un mateix si té dret a caminar, a beure aigua o a respirar. Surrealista, oi? Aleshores, per què el Pacte? Doncs pel que deia: perquè en realitat per als catalans només es tracta de fer alguna cosa, pura comèdia d’entreteniment per evitar fer el que caldria fer: una DUI. I mentrestant, el vaixell Catalunya fa glu glu. Ei, i això no és tot. A més, del Pacte en diuen Nacional. Nació? Quina nació? No es deuen referir a la Comunidad Autónoma de Cataluña? El dia que jo vegi la voluntat real de convertir Catalunya en un estat em creuré que som una nació. Mentrestant, som el que som. Les fantasies deixem-les per a l’inútil pujolet pare, que ja es va encarregar prou d’inventar-se i fer empassar al ramat un país inexistent, i així ens ha anat. Som allò que fem, i no podem dir-nos nació mentre actuem com una regió, i a més, vulgar: una vulgar regió espanyola. Pitjor encara: una saquejada colònia espanyola. I mentre ho tolerem, demostrem ser pitjor que els espanyols. On vas a parar, deixar-se esclafar per Espanya, la riota del planeta.
 
Però, ¿què es pot esperar d’un país amb un ministr… amb un conseller Homs, que necessita justificar-se —i als mitjans de casa nostra!— per voler que el país que representa no s’enfonsi, i quan ho fa diu que “estem fent el que fem per sobreviure”? Es deu referir a aspirar a la independència, suposo, perquè ni s’atreveix a pronunciar el mot que defineix el que pretesament desitja. I “per sobreviure”, diu. I la dignitat? I el dret i la necessitat fonamental a ser lliures? Es veu que el conseller en tindria prou a rebre engrunes per anar tirant —deu ser la força del costum pujolista. Segons l’Homs, doncs, amb engrunes no ens caldria la indep… (bip!). I aquest senyor representa que és un dels manaires que ens ha de dur a la llibertat. En fi. ¿Què es pot esperar d’un país que no s’atreveix ni a pronunciar la paraula que defineix el seu objectiu, parlant de dret a decidir o d’estat propi en comptes d’independència; de mossos d’esquadra en comptes de policia nacional; de TV3 en comptes de TC1; de consellers en comptes de ministres; de concert per la llibertat en comptes de per la independència…? Què es pot esperar d’un país que insisteix a fer-se estimar… per l’enemic!, i a sobre mitjançant la raó, quan justament el domini d’aquest enemic es basa en la desraó a què l’obliga el seu interès invasiu i espoliador? ¿Què es pot esperar d’un país que insisteix, amb la hipocresia a què l’obliga la covardia, a recórrer i ensabonar… la Constitución de l’enemic!, és a dir, la seva eina i coartada per esclafar-nos, parlant de la seva interpretació “àmplia i magnànima”, fent-la d’aquesta manera bona, i, doncs, fent bo l’enemic?
 
La qüestió és tan patètica com simple: els catalans no diuen les coses pel seu nom per no fer enfadar l’enemic, cosa inaudita i sensacional, però també per no espantar-se a si mateixos amb el sol fet de pronunciar la realitat que els tocaria afrontar si fossin adults. I l’excusa és la de sempre: cal sumar per a la causa, diuen. Sí, que bonic. Llàstima que sumar a través de la confusió de l’eufemisme simpàtic sigui restar. Llàstima que confonguin i es confonguin, i a la seva manifestació eterna de covardia en diguin sumar. I així anar perdent el temps, justament allò que no tenim. Fins que el país quedi devastat del tot, a zero, i ja ni sumarem ni restarem.
 
Ricard Biel