Si el govern espanyol hagués pretès dur a terme modificacions legislatives esparses relacionades amb l’àmbit de l’educació, ben segur que hagués trobat la interlocució i la col•laboració constructiva d’Esquerra. Només cal tenir presents, d’una banda, els antecedents, en la passada legislatura, de treballs fets en col•laboració relacionats amb la Llei Orgànica d’Educació i la Llei Orgànica d’Universitats i, d’altra, l’enorme distància ideològica i estratègica entre el republicanisme i el PP en tot allò que té a veure amb el món de l’educació.
Però l’opció elegida pel ministre Gabilondo fou una altra. El Ministerio va optar per aixecar el llistó i intentar de fer possible un Pacte d’Estat que fixés els objectius comuns –i en conseqüència comprometés els partits polítics i llurs praxis per als anys 1910-1920. Esquerra, des del primer dia va trametre voluntat de col•laboració i, de fet, va aportar suggeriments i esmenes, una part de les quals han estat incorporades després de llargues negociacions. Amb tot, en la darrera tongada de la negociació, Esquerra va manifestar al ministre que encara érem lluny de veure satisfetes les exigències, malgrat que, certament, s’havia ja acomplert una de les condicions imprescindibles d’Esquerra: no presentar per part del govern espanyol recurs d’inconstitucionalitat a la Llei d’Educació de Catalunya. Per exemple, i de manera resumida, encara quedaven oberts temes relacionats amb la llengua catalana, amb el traspàs de beques, garantia que l’avaluació de les competències bàsiques havia de ser competència de les agències de les CCAA, etc.
Respecte a la llengua catalana, el govern no ha estat capaç d’avançar. En primer lloc, de la incorporació del reconeixement (i de les bondats) dels processos d’immersió lingüística, així com de la necessitat d’incorporar l’ensenyament de les llengües oficials distintes de l’espanyola fora de llurs dominis lingüístiques, en el document que inclou les 46 mesures a què els partits polítics s’han de comprometre per als anys 2010-2020, no n’hi ha cap (cap ni una!) que hi tingui relació. Esquerra entén que un pacte d’aquesta mena exigeix el màxim consens possible i, en conseqüència, cap força política hi pot buscar el seu programa polític. Per això, els republicans considerem que el consens es troba en l’estatu quo actual, que ha de garantir la conversió del Pacte en una plataforma d’enlairament per encarar els dèficits de l’educació i cercar-ne l’excel•lència, tot garantint alhora que no hi haurà cap pas enrere en l’àmbit de la llengua. D’aquí que, tal com avui ja hem expressat en la trobada celebrada en el Ministerio d’Educación, s’ha de partir de reconèixer que el punt de sortida és el reconeixement (la Unió europea l’ha lloada) de la immersió lingüística, l’únic procés que pot garantir el domini d’ambdues llengües.
Altrament, el document tampoc no incorpora una reivindicació del catalanisme polític i que Esquerra ha situat com a imprescindible: la transferència a la Generalitat de Catalunya de les beques, tal com ja va ser fallat pel mateix Tribunal Constitucional.
