Vaig assistir l’altre dia al funeral de Paco Flaqué. Recordava els set anys de relació cordial que vaig tenir i amb els meus responsables de política de moda. Destaco la categoria professional de Paco, home eficaç, al servei de la política. D’un entusiasta orgull a favor de la marca Barcelona-Catalunya, presoner de vegades de la interminable i pesada lliga espanyola amb Madrid, però alhora amb visió de la necessitat de buscar aire més enllà del raquític espai peninsular en la internacionalització del sector .
Quan el meu equip va assumir les competències de moda, amb què ens trobem? En el si del departament cap pla estratègic ni unitat ni responsable especialitzat en un tema tan estratègic. I la subvenció a dos salons-passarel·les: la Gaudí i la Barcelona Bridal Week.
El primer que es va fer és encarregar al professor José Luís Nueno un estudi descarnat sobre el què teníem i propostes. D’aquesta anàlisi surt que la pugna agotadora amb Madrid per captar en exclusiva dissenyadors que en alguns casos jugaven a deixar-se voler ara per Gaudí, avui per Cibeles, no portava enlloc. Que estàvem parlant de passarel·les d’escassa repercussió internacional, molt lluny dels referents a París, Nova York, Londres, Milà…
Passarel·les que rebien més d’un 80% de finançament públic lluny també de les internacionals, algunes totalment privades i com a molt amb el 50% de participació pública. Passarel·les que en el moment fundacional segurament van tenir la virtut de posicionar algunes marques i dissenyadors a nivell estalal, però que al segle XXI no es justificava la recepció de tants diners públics simplement per assegurar un mercat de proximitat que ha de ser la tasca primordial de qualsevol empresari que mereixi aquest nom.
Les grans marques internacionals catalanes no tenien cap relació amb la política de moda i els industrials tèxtils tampoc. Amb l’excepció del sector núvies.
És aquí on surt la proposta de jugar en un nínxol del sector que pugui posicionar Barcelona a escala mundial. I aquest nínxol és la moda independent i emergent. Aquí neix 080. Flaqué va acceptar amb elegància i lleialment el canvi de model. I això és d’agrair quan hi ha, moltes vegades, gent que només riu les gràcies a l’administració si afavoreix els seus interessos privats.
Al mateix temps també és cert que l’altra criatura de Flaqué, el saló núvies va continuar rebent el mateix suport i més si era necessari, perquè estàvem parlant d’un segment plenament internacionalitzat on Catalunya lidera de llarg a escala mundial i on la fira de Barcelona és la primera del ram al món. Aquí valia la pena apostar per ella. I fins i tot vaig estimular a Flaqué a internacionalitzar la fira fent uns altres similars en tot el planeta. L’enteniment va estar fins al final.
En paral·lel paríem un pla integral de moda. Des de les escoles de disseny amb beques per als millors per estar un any al costat dels millors dissenyadors internacionals. L’espai Bressol, de suport a la creació d’unes primeres col·leccions. L’espai Phisic, a Igualada, amb el Gremi de punt per agafar els emergents i vincular-los amb la indústria. El 080 com a aparador. I finalment subvencions als empresaris i dissenyadors consolidats per desfilar a les autèntiques capitals de la moda i per obrir botigues al món. De fet s’establia el primer pla estratègic d’exportació tèxtil disseny de la mà de l’antic COPCA.
Flaqué va assumir el paper que se li va donar en aquest nou disseny estratègic des de la lleialtat institucional. Ara que nous vents bufen en les polítiques de moda on s’han liquidat els principals programes del pla estratègic que conduïen des de l’escola a la internacionalització, ens ha deixat Paco. Descansi en pau després d’haver estat protagonista de la lactància del sector moda i de la seva maduració.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/06/flaque_en_l_estrategia_de_moda_32381.php
