Els meus orígens polítics és varen iniciar amb el comunisme més ferotge als 12 anys, però amb un fort i marcat accent catalanista-independentista.
A l’escola als 14 anys s’hem coneixia com “El Rojo”, en el que tenia com a “bons amics” i això que eren molt més grans que jo, un que era nazi i l’altre anarquista.
Ens passàvem hores i hores xerrant sempre cap problema de política, inmigració, historia, cultura o la llengua.
M’enrecordo d’un dia que anava amb els meus pins, engantxines, carpeta folrada i solapes de la bandera de l’antiga URSS, i de dins d’un bar sortiren diferents caps rapats borratxos de cervesa i plens de creus gamades.
Sort que al crit de: PUTO ROJO!, va sortir en Carlos – l’amic nazi i cap de la banda, una de les més violentes que hi havia a Barcelona, per cert! – en defensa meva: Este és el unico rojo en que podeis confiar, y quien se meta con él se las tendra que ver conmigo, coño!.
Una convidada de cervesa per part d’ell i cap a casa.
Al dia següent és va disculpar-s’en pel fet.
Desprès de seguir llegint tot el que amb queia a les mans, vaig comprendre que el comunisme no era tal i com és pintava, lamentablement.
En vaig seguir interessar-me’n per l’obra d’en Bakunin i companyia principalment, ja que tenia 15 anys i la rebeldia interna volia jugar una mica.
Va ser-ne’n un pas ben curt per l’anarko-sindicalisme de soc-arrel.
Revistes, llibres i tota mena de panflets o diaris anarquistes anidaven dins la meva cartera o habitació. Però l’estil de vida que comporta – molts son fills de casa bona – tant hipòcrita amb va fer enviar-l’ho’s ben lluny, a més que no hi cabia dins d’aquest moviment.
Com a model i fent retrospectiva, als 8 anys ja llegia a en Wells, Poe o Asimov , i sempre m’ha costat trobar-ne’n un bon llibre. El primer llibre que vaig llegir va ser la metamorfosi de Kafka, on m’ho’n pare va al.lucinar quan desprès de llegir-l’ho, l’hi vaig explicar que hi havia entès.
Aleshores, als 17 anys vaig seguint llegint de tot, però amb vaig posicionar-me’n més cap a una esquerra moderada o centre-esquerra, encara que en aquelles èpoques tothom deia – com ara – que eren solament d’esquerres per evitar-se’n problemes.
Cap els 20 anys i reflexionant com sempre he fet, analitzant-t’ho tot el que penso i actuo, vaig trobar-ne en Rawls i Locke un punt d’inflexió molt interessant, en les idees, forma de pensar, veure la vida i la societat en general.
Vaig treure’n les meves pròpies conclusions, i per això amb considero des de aleshores un liberal-democràta català, però en cap o gens valor clarament conservador.
Alguns diran que és ser-ne’n de dretes, jo no ho crec.
Però el natalici de m’ha filla, va fer involucrar-me’n més activament en la política per poder deixar-l’hi un país – Catalunya – on mai amb pugui arribar-m’hi a dir-me’n: Perquè no vas fer res, papa?.
Salut i Independència!
