Sempre he pensat i considerat que les opinions faltades d’argumentari són les causants de les ignoràncies i els sense sentits que una societat arriba a vomitar; són, paradoxalment, unes enemigues tèrboles que una democràcia civilitzada pot tenir. L’opinionitis és l’estat on la turba i el populatxo s’hi sent més còmode, és on el populisme s’hi belluga com peix a l’aigua, és una manifestació mal entesa que els racionalistes exacerbats i els apologetes dels drets sense límits defensen sense saber el mal que provoquen a la bonhòmia i a la intel·ligència social.
En un bon article d’en Salvador Cardús escrit fa pocs mesos al diari Ara, exclamava el següent: “La meva preocupació és per allò que crec que és un abús, una desmesura i, en definitiva, un malbaratament d’energia intel·lectual –permetin-me el sarcasme– en l’actual sobreproducció d’opinions absolutament banals, desinformades i sense arguments. L’opinió entesa com l’expressió –o l’expansió– d’un gust subjectiu”. I també això: “La sobreabundància d’opinions a tots els mitjans de comunicació, amb el pretext de fomentar la “participació”, en realitat, el que fa és viciar el pensament crític i contribuir que es confongui el prejudici amb la reflexió”.
És l’arrogància que hem d’aguantar i suportar cada dia, per exemple, de tot el submón relacionat amb l’esport, amb aquells periodistes infames o aquells socis desencaixats opinant pels descosits sense saber un borrall de tàctica futbolística. També en els programes d’actualitat per a mestresses de casa, on la gent es permet el luxe de trucar en directe per explicar una simple i estúpida anècdota personal fent entendre que aporta quelcom de positiu al debat general. Per no parlar dels fòrums i comentaris als diaris digitals on es reuneix el fricandó més baix per dedicar-se a insultar a tort i a dret. No és res més que una mala pràctica que en nom del dret ens aboca a tenir una societat de persones toixes.
Ho comentàvem fa uns dies tot fent un british en un bàlsam anomenat Tirsa amb un dels articulistes més brillants del moment. La gent avui, gràcies -o per culpa- de l’actual sistema social on el pidolar és el pa de cada dia i l’emprenedoria és com un xec sense fons, s’atreveix i es permet el llibertinatge de parlar de tot i a tota hora, amb aires de superioritat i amb exigències de regal, de temes que un no ha tocat mai i ni tant sols s’hi ha interessat en bona part de la seva existència. Però, és clar, Déu nos en guard que algú entès en la materia gosi rectificar a l’opinaire insuls i banal, passarà com la vergonyosa situació de l’escola d’avui, on l’alumne té el mateix respecte al professor com el gat al ratolí. L’escola d’avui… Un lloc on s’ensenya primer a opinar més que a respectar, i així anem…
Oi que jo no parlo ni escric sobre l’odontologia i el seu concepte anatòmic i fisiològic de la unitat dental?! Doncs per quins set sous la gent es dedica a fer de polític o d’entrenador de futbol les vint-i-quatre hores al dia sense solta ni volta ni passar vergonya?!
