Onze mesos després de l’1 d’octubre el republicanisme s’ha instal·lat en la repetició de mantres que, no per reiterats deixen de ser simples brindis al sol, sent generosos, i avant-sales de decepcions i desmobilitzacions, si ens mirem amb més cura les frases i llurs emissors, mentre l’Estat espanyol, dia si, dia també, aferma la repressió damunt el país. En aquests onze mesos, al bell mig d’una confrontació oberta, només una de les parts ha estat coherent amb el rol que li pertocava.
Entre el 17 d’agost i el 3 d’octubre de 2017, el trencament Catalunya Espanya arribà al seu punt de no retorn. Es combinaren diversos elements emocionals, polítics i institucionals que varen fer que cap marxa enrere sigui, ara i en el futur , possible. No es tracta només, que ja seria molt, de la soledat que vam sentir davant els atemptats del 17 d’agost, una societat com la catalana habitualment solidària en circumstàncies semblants amb la resta de pobles de l’Estat; no es tracta només de la reacció sàdica de l’Estat davant les urnes i els votants de l’1 d’octubre; i ni tant sols es tracta només de Felipe Borbón Grècia, rei espanyol, que el 3 d’octubre deixava fora del paraigües de la Institució a més de la meitat dels catalans.
És possible que cadascú d’aquests esdeveniments, en solitari, haguessin marcat un punt d’inflexió; junts, esdevenen punt de trencament. Una bona part dels catalans hem desconnectat emocionalment, políticament i institucionalment del marc espanyol, i aquest fet sociològic innegable, no pot ser en cap cas ignorat pels qui actuen en el camp de la política.
De fet, el comportament de l’Estat té bastant més coherència que la que els nostres representants, amb molt dignes excepcions, apliquen. Conscient de la pèrdua de la societat catalana, en la seva majoria si més no, apliquen al nostre país la política pròpia de les metròpolis colonials. La llei, i més encara l’aplicació que se’n fa, difereix notablement entre metròpoli i colònia; però fins i tot dins la colònia, els individus són sotmesos a una o altra aplicació de la llei , en funció de la seva adscripció ideològica, de la seva fidelitat a la metròpoli, de manera que podem veure com els colons tenen carta blanca, mentre qualsevol acció dels “indígenes” és fiscalitzada i perseguida.
Si l’Estat té clar l’escenari, i actua en conseqüència, els republicans empren terminologies capcioses per defugir la confrontació. Abans es tractava de Govern efectiu, que hem de traduir per gestió administrativa dels afers públics, sense component polític. Ara de finestres d’oportunitat i ampliar la base. Potser algú ens hauria de dir qui determinarà si la finestra existeix o no, i què és i fins on cal estirar una base ampliada que mai no podrà ser comptada en el marc de l’Estat. De fet, només s’està enfrontant la repressió des de l’estranger, com si els copets d’esquena que rebem dels tribunals europeus foren l’únic impuls necessari cap a la victòria final.
En qualsevol lluita d’alliberament nacional, les parts en conflicte assumeixen llur rol. En el conflicte català, una part té clares les regles, o més ben dit, la necessitat d’eliminar tota regla per assolir els objectius de dominació; l’altra, de moment, va posant l’altra galta.
