Els pobles sempre volen avançar, necessiten saber quin és el rumb que han de seguir i quins objectius polítics tenen, malgrat que el camí per recórrer abans d’assolir-los sigui llarg. En aquests moments, el poble català no sap si avança, si està aturat o si retrocedeix; no sap quin és el rumb que ha emprès el govern Torra ni el dels partits independentistes i, en conseqüència, tampoc sap en quin punt del trajecte està ni quines fites té per davant. I un poble valent, que ha estat capaç de desafiar l’abús de poder d’un Estat i que ha sofert massa, no pot tenir uns representants polítics que el deixin a la inòpia sobre quins són els objectius col·lectius.
Venim d’una curta i intensa legislatura del govern Puigdemont i d’uns mesos d’extraordinària repressió política, jurídica i policial. Tots recordem els propòsits fixats a l’inici de l’anterior legislatura i la resolució parlamentària 1/XI, que va aprovar la majoria parlamentària independentista el 9 de novembre de 2015, on es declarava solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república, es proclamava l’obertura d’un procés constituent ciutadà per tal de preparar les bases de la constitució catalana, es reclamava no supeditar-se a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol (en particular, del Tribunal Constitucional) i s’instava el govern a complir exclusivament les normes i els mandats emanats de la cambra catalana i a adoptar les mesures necessàries per desconnectar de l’Estat espanyol d’una manera democràtica, massiva i pacífica que permetés l’apoderament de la ciutadania. I el dia 1 d’octubre de 2017 va ser quan democràticament, massivament i pacíficament, el poble català va apoderar-se, va celebrar un referèndum i més de dos milions de persones (el 90% dels que hi van participar) van decidir que Catalunya esdevingués un estat independent en forma de república.
Malgrat les dificultats (canvi de candidat a la presidència del govern, via crucis per aprovar els pressupostos, qüestió de confiança…), en la passada legislatura es va aconseguir un equilibri polític que va permetre organitzar una jornada històrica de participació popular amb un mandat republicà molt clar. Ara s’ha iniciat una nova legislatura que torna a requerir tota mena d’equilibris i exercicis de funambulisme polític. Equilibris entre forces polítiques governamentals (PDeCAT, Junts per Catalunya i ERC), entre partits independentistes, entre la majoria electoral i la majoria parlamentària, entre partits i moviments socials sobiranistes, entre vells i nous lideratges, entre la presó i l’exili, entre decisions polítiques i estratègies jurídiques, entre Catalunya i Brussel·les, entre el mandat popular de l’1-O i la proclamació del 27-O, entre la dignitat d’un poble i la repressió d’un Estat.
Cal tornar a trobar l’equilibri entre tots els elements que van condicionar l’acció política de l’independentisme i assegurar, així, una base estable. Tot punt d’equilibri, com ens va ensenyar Alexander Calder, requereix calcular pesos i contrapesos, moviments previsibles i imprevisibles, i forces d’atracció i de repulsió dels objectes polítics. En el govern Puigdemont hi havia alguns factors que, malgrat la inestabilitat, van ajudar a falcar el desequilibri i van contribuir a assolir els objectius de legislatura, però aquests elements en el govern Torra no hi són o s’han afeblit.
1. El partits independentistes han passat del guiatge a la desorientació. El PDeCAT sense projecte i fent un torcebraç insòlit amb JuntsxCat, ERC en fase de reset i mirant d’esmorteir el debat intern, i la CUP cremant lideratges i tornant a picar pedra. I tots ells destarotats, esbalaïts i esmaperduts.
2. Les entitats independentistes s’han anat desinflant, i ja no són motor de mobilitzacions socials ni de control polític. Després de mesos d’un comprensible desgavell general, les entitats han deixat de ser peces clau per fer de contrapès indispensable per garantir l’equilibri dels partits sobiranistes.
3. L’absència de lideratges forts (ara empresonats o exiliats) en els partits i en les entitats ha comportat el debilitament d’un vèrtex cohesionador clau per garantir el bon funcionament del moviment sobiranista.
4. Amb el knock out del 155, amb presos polítics i amb exiliats perseguits per la justícia espanyola, l’acció política ha estat substituïda per l’acció judicial, i el clam de “llibertat presos polítics” ha silenciat altres reivindicacions republicanes que abans ressonaven amb molta força.
5. Les manifestacions populars, sempre pacífiques, que donaven força i equilibri a les accions polítiques, ara estan en un stand by impacient. I sense mobilització popular no hi ha base per a la desobediència civil i no es pot fer república.
6. La incertesa sobre el que havia de passar ens feia ser optimistes, mentre que la certesa que avui tenim d’algunes coses que van passar pot generar pessimisme. La il·lusió i l’entusiasme van donar energia a la resistència, però el desànim i l’abatiment poden ser obstacles per reprendre reivindicacions.
7. De la lògica tensió entre partits i líders independentistes després de l’1-O, s’ha passat a una actitud de recel i malfiança entre ells. De la confiança per assolir l’objectiu de “fer referèndum” hem passat a la suspicàcia respecte de l’objectiu de “fer república”.
8. El canvi de partit del govern espanyol ha provocat dubtes sobre si el PSOE tindrà un comportament tan hostil com el PP, malgrat que també ha format part activa de la malèvola coalició del 155. Titubejar sobre si hi haurà un canvi del govern espanyol respecte del conflicte català podria provocar el replegament d’una part de l’independentisme moderat.
El govern de Catalunya s’ha compromès a complir el mandat popular del referèndum de l’1-O i a fer república, però encara no hem vist cap acció governamental efectiva que vagi en aquesta direcció. En el debat d’investidura el president Torra es va adreçar al poble de Catalunya i va afirmar: “la llibertat de Catalunya us l’heu guanyat vosaltres”, i va demanar als ciutadans “responsabilitat i confiança”. Però Torra no ha d’oblidar que el màxim responsable i qui ha de generar confiança és el govern de Catalunya, que després de veure com els ciutadans resistien a la violència policial de l’1 d’octubre i com encara segueixen volent república, ja no pot amagar més el cap sota l’ala de l’autonomisme. Si el govern de Torra vol ser fidel al mandat del referèndum ha de reconstruir aliances i refer equilibris amb tota mena de sensibilitats sobiranistes, i que no dubti que, si hi ha voluntat governamental, el poble, com estava disposat a fer-ho després de l’1-O, estalonarà el projecte republicà.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
