On queda el pacte fiscal?

On queda el pacte fiscal? El president Artur Mas en vol fer bandera (innegociable), fins i tot davant dels seus correligionaris europeus, però els aires que bufen a la capital del regne no són gens favorables a aquest tipus d’acord. El Financial Times, exemple permanent de com alguns magnats de la comunicació poden fer moure les economies nacionals segons el seu interès, ja va encarregar-se de publicar una entrevista al ministre d’Economia, Luís de Guindos, on aquest defensava el control estatal de les finances autonòmiques. Crash!, a Catalunya. Un més, que no ha estat res.
 
Si Catalunya reclama més, Madrid dóna menys. Fins i tot amenaça amb una intervenció. Més ara que per poder defensar que s’estan fent els deures, el govern ha d’agafar un cap de turc, les autonomies, per explicar que són elles qui no compleixen i, per aquest motiu, cal posar ordre. Comparteixo amb Pere Navarro, líder del PSC, que la millora del mapa autonòmic no està dins de l’ADN del Partit Popular. Si més no, dins l’ADN del govern de Mariano Rajoy, que ha confiat en un centralista convençut, el ministre Cristóbal Montoro, la relació Estat-governs autonòmics. Si Aznar parlava català en la intimitat era perquè calia teixir aliances parlamentàries –i llavors els catalans ens en vam aprofitar gràcies a la política del peix al cove–, però amb majoria absoluta ja s’ha vist, amb el temps, que els conservadors espanyols han fet ben poca cosa per normalitzar la realitat plural d’Espanya.
 
L’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal, ha estat clar: en una situació com aquesta, en dos o tres anys, es pot arribar a la independència. En resum: ara que van mal dades, la rauxa catalana pot trencar el mapa autonòmic. Desperta ferro! Estic d’acord que, en moments de crisi econòmica i social es crea un caldo de cultiu idoni per demanar canvis. No és estrany que hagi estat ara que iniciatives sociopolítiques com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) o l’Associació de Municipis per la Independència hagin tret el nas. Si es vol arribar a la plenitud nacional, és evident que aquestes iniciatives sumen, però han de comptar amb un aliat necessari: l’eficiència i l’eficàcia de les institucions polítiques catalanes, sobretot la Generalitat. En resum, des del meu punt de vista, seny i rauxa han de caminar junts i teixir un projecte comú.
 
Jennifer Dempsie, assessora de l’Scotish National Party (SNP) explicava en una xerrada que Escòcia guanyarà un referèndum d’autodeterminació el dia que el poble entengui la independència, també, des d’un punt de vista pragmàtic. I, una gran part de la feina la té el govern d’Alex Salmond, que ha de conscienciar a la gent dels avantatges de ser independents, sobretot econòmics, en primer lloc aconseguint un pacte fiscal amb el govern de Londres. El full de ruta escocès assenyala el pacte fiscal com un pas previ al referèndum, un entreacte que ha de servir per mostrar la solidesa del govern escocès, demostrar que els partits sobiranistes són partits de govern seriosos i, per concloure, crear un frame dominant entre la societat que digui: si amb un pacte fiscal hi hem guanyat, imagineu-vos que es pot aconseguir sent independents!
 
L’ecosistema polític britànic no és igual a l’espanyol, principalment perquè la construcció de l’estat no es va fer de la mateixa manera: l’Acta d’Unió del 1707 és molt diferent a la desfeta catalana de 1714. A Catalunya, ara mateix, ens falta unitat. Em falta veure que les forces polítiques que volen augmentar les quotes d’autogovern entenguin la necessitat d’anar agafades de la mà, igualment com voluntat d’anar a trobar a la societat civil els actors necessaris per crear una estratègia comuna. Tinc clar que, qualsevol pacte amb el PP que faci el govern de Mas és un pas enrere per arribar a ser independents –sinó, vegi’s el debat obert a la Corpo, ara que té un vicepresident vidalquadrista–, però tampoc m’agrada veure dispersió entre tots aquells qui creiem en un horitzó nacional de plenitud. On queda el pacte fiscal? No pas com a fi, sinó com a estació prèvia. I, si bé crec que gran part de la societat civil ho entén així, també crec que és hora que la Generalitat agafi la paella pel mànec i ho certifiqui. Actuï com a vertader pla de paller de l’acció independentista. Bufen vents huracanats des de la Moncloa, amenaçadors, i cal deixar clar que aquest país no s’espanta. Ni per un esclafit, que ja en tenim experiència, ni per un huracà (polític).