Hem observat en persones i partits una postura, que ara per ara no busquen la unitat però encara van massa “a la seua”. I pensem que és un bon moment per fer aquestes reflexions. Des de la pujada al tron d’Isabel i Ferran al final del segle 15 estem sotmesos a una hegemonia castellana, que ha anat profunditzant-se i perpetuant-se.
Aguditzant la virulència des de la Nova Planta. Hem viscut monarquies absolutistes i al segle XIX i XX unes dictadures autoritàries i feixistes, fins a arribar a l'actual època constitucional espanyola amb clar domini castellà. Reflectit en tot un rastre de mesures, decrets i lleis que impedeixen el desenvolupament sobirà del poble valencià.
Quins mecanismes ens han mantés fins ara dòcils?
1. Imposició i omnipresència de la simbologia i llengua de la regió/nació hegemònica (Castella): banderes, escuts, llengua castellana (espanyola). Que fan que ningú es pot escapar de prestar-li atenció.
2. Glorificació de tot allò que és espanyol i la menyspreada de tot allò que és valencià. És, una mena de martingala que dóna una imatge positiva i atractiva, d'un projecte nacional que s'imposa. Aquest procés té com a objectiu substituir: sentir-se valencià per un sentir-se espanyol i fa que la població valenciana es converteix en espanyola. Ja no se cerca un destí propi, però es conformen, s'adapten amb el destí imposat.
3. Manipulació de la memòria històrica. Els fets històrics abans de la integració del poble valencià en el projecte hegemònic ja no tenen importància, fins i tot es neguen. Un bon exemple és el tractament que es dóna a la Confederació Catalana-Aragonesa, el caràcter català de la Reconquesta, i elements nacionals en la revolta de les Germanies. Tot el passat està reinterpretat i posat al servei del projecte “Espanya”.
4. Domini i monopoli dels mitjans de comunicació forans. En l'època moderna s'afegeix una eina de control ideològic que és la premsa, la televisió, la radio, la Xarxa, que és en llengua castellana i porta un missatge unificador, espanyolista i cura de transmetre el missatge dels valors antivalencians i proespanyols i espanyolitzadors.
5. Aquesta rentada de cervell, du finalment al buidament de la identitat valenciana i fa que es crea una mena de síndrome d'Estocolm col·lectiu (pel que fa al poble valencià) i personal (pel que fa a la persona). L'individu en aquestes circumstàncies ja no és capaç de pensar per si mateix, és poruc, insegur, molt fàcil de manipular i se sotmet a la situació. De manera anàloga, el poble, buidat de la seua identitat, supleix la pèrdua d'aquesta, assumint la identitat imposada. Hi ha una substitució identitària, que fa que un poble deixa el seu propi projecte nacional i assumeix el projecte imposat. Aquest procés el qualificarem de «procés de desestructuració nacional».
Les Dues vies de la política valenciana
1. La desestructuració nacional ens porta a buscar solucions pels nostres problemes a fora, a Madrid, al qui ens ha segrestat políticament. Com els segrestats amb síndrome d'Estocolm, que demanen favors, i es juga a ser obedient amb la falsa esperança d'obtenir favors. Malauradament és allò que vegem en l'actual política del Govern Valencià quan tracta de demanar un millor finançament, quan ells mateixos saben que estem sofrint un espoli. Un exemple l’hem tingut en el PSPV que “abstenint-se”, vota a favor d'un govern que consagra l'espoli.
2. Però també hi ha una altra via: sortir d'aquesta situació de segrest perquè el poble valencià es posi a treballar per a assumir el seu autogovern i que la decisió vinga del poble valencià. Aquesta via, és la via per a vertebrar el nostre país de Vinaròs a Oriola.
El que cal fer per
Per a capgirar l'actual situació de submissió al projecte “Espanya” necessitem un moviment civil fort i ben organitzat. Que sigui capaç de mantenir una pressió constant al nostre govern, perquè compleixi el mandat electoral de canvi del poble que els ha posat en els llocs de la política al servei del poble valencià.
Estar alerta, davant d'aquells partits “messiànics” que alliberaran de “tots els mals”, perquè altra vegada no ens deixen el nostre destí en les nostres pròpies mans, ans al contrari, volen solucionar els nostres assumptes dins d'un context espanyol. Mentre allò que cal és que prenem el destí en les nostres mans.
Cal estendre un Moviment Civil, que capgire la desestructuració del País en una reestructuració d’un País lliure. Això vol dir: fomentar un projecte polític valencià, que es base en la identitat dels valencians, i que busca solucions ací i no en Espanya. Que assumisca un projecte propi i transversal de País, on tots tenen cabuda. Que defènga els nostres drets, que aglutine i impulse altres forces polítiques, que analitze de manera crítica l'actualitat i vetlle per la democràcia i la participació ciutadana.
Cal que ens ocupem de la nostra memòria històrica. El poble valencià ha de saber en quines lluites ha estat, per a trobar la dignitat. Si coneixem el nostre passat, ens organitzarem millor en el present i sabrem millor com ha de ser el nostre futur: vertebrar el País, de manera sobirana.
Empar Espí Vida i Auke Zeldenrust: membres de la Plataforma pel Dret a Decidir, @DaDPV
