O reducció del consum o holocaust mundial

                  Ara és un temps favorable a tots aquells, l’apostolat dels quals consisteix a vaticinar que arriba la fi del món. Tenen molts indicis i senyals que les coses van malament, encara que no s’atreveixen a posar data, ja que les que han posat unes quantes vegades no els han fet quedar gaire bé. Però vaja, en lloc de posar plets al creador pels defectes de la seva creació, prefereixen donar la culpa al comportament humà, diuen que ja estava escrit, que això havia de passar i que realment, no cal que ens posem nerviosos, ja que la providència seguirà el seu curs fatal per a la humanitat que es troba en pecat.
 
            Quan s’estava aconseguint convèncer, fins i tot els partits mal anomenats d’esquerres com el PSE, sense O, que l’energia nuclear era la salvació; quan teníem tan al costat uns dels països més dependents de l’energia nuclear com França, que li subministra el 75% de tota l’energia necessària i fins i tot ens en podia vendre; quan el Japó havia aconseguit esser una de les primeres potències econòmiques mundials, gràcies a les seves modèliques centrals nuclears; quan a Alemanya es volien ressuscitar les velles centrals nuclears; quan les extraccions de petroli han tocat sostre i els continus conflictes de molts països productors han posat els preus d’aquest combustible pels niguls; quan el cotxe elèctric i el temps de recàrrega és un obstacle per a la seva adquisició; quan les energies alternatives no donen l’abast al consum… ha arribat l’hora de fer un pensament i de començar a estrènyer-se el cinturó. Si no es fa d’una manera planificada, a les bones, s’haurà de fer per poder sobreviure, a les males. Com sempre, començaran a rebre els més dèbils. El capitalisme i les polítiques neoliberals ens han conduït a aquest atzucac.
 
            Tres dies abans que s’iniciàs la catàstrofe nuclear de Fukushima, al Japó, l’homenet del bigoti, aquell que afirmava amb rotunditat que a Iraq hi havia amagades armes de destrucció massiva, feia una conferència, d’aquelles que costen un ull de la cara, i explicava les bondats i l’excel·lència de l’energia nuclear i posava les centrals nuclears japoneses com a exemple de seguretat. Aquell que ha de ser el seu hereu creia que els millors científics del món no sabien què passaria l’endemà, paraula de cosí. Aquesta és la gent que ens haurà de treure les castanyes del foc sense desviar-se ni tan sols un centímetres de les polítiques de créixer, créixer i créixer, quan només són uns pocs els que creixen, inclosos els diputats europeus, les seves pagues extraordinàries i les seves dietes. Ara començam a conèixer quina era la seguretat de les centrals nuclears japoneses. De la catàstrofe de Txernòbil no n’arribarem a saber ni la meitat del que va passar, ni quants càncers, al·lèrgies i malalties patim aquí a conseqüència d’aquell fet. Des de Fukushima, millor dit, dels del Japó se’ns ha estat explicant per activa i per passiva que el desastre no tenia res a veure amb el de Txernòbil, quan ja devien saber que era pitjor, fins que han arribat a admetre que era igual que aquell. Quan han admès aquest tipus de gravetat vol dir que la realitat deu sobrepassar unes quantes vegades el que va  passar a Ucraïna. Experts en la matèria afirmen que les conseqüències reals i silencioses arribaran a tots els indrets de la Terra. Tots en patirem les conseqüències. Conseqüències de manca de seguretat, igual que el que va passar a Txernòbil, perquè si les centrals nuclears haguessin de ser completament segures deixarien de ser rendibles. L’energia nuclear, sense perill d’accidents, seria més cara que les energies alternatives.
 
            La gent pobra que viu en els països occidentals ha pogut adquirir un nivell elevat de consum, perquè la major part de la població del món que vivia en països en desenvolupament no podia consumir, vivia en la misèria o moria de fam. Quan gran part d’aquesta població ha començat a accedir a nivells ínfims de consumisme, el petroli s’ha posat en camí d’esgotar-se, l’energia nuclear pot destruir estats sencers i les energies alternatives no poden substituir ni fer que el nivell de consum dels països occidentals arribi a tots els racons dels continents.
 
            Arribats a aquest punt, en què la demanda d’energia supera la producció i la demanda de béns supera la capacitat d’obtenir-los, seria el moment de plantejar-se un sistema completament diferent al capitalista, que només convé als poderosos i als rics, i crear un sistema més igualitari, més democràtic i en el qual no es visqués només per consumir, sinó per satisfer les necessitats vitals. Continuar dins el sistema capitalista, dins l’espiral de consum sense mitjans, és oblidar els morts, els desastres i les catàstrofes ocorregudes i per venir; és encomanar-nos a les centrals nuclears i fer possible que arribi l’holocaust; alguns es conformarien perquè creurien que havia arribat el dia del judici final.