Nou ridícul català

Bé, nou ridícul català amb la nova performance de Joan Tardà i companyia parlant en català al Congreso espanyol, la qual, més enllà de generar una mica de soroll mediàtic, morirà com sempre en ella mateixa perquè els catalans no l’aprofitaran per anar més enllà de la boutade. I així, de collonada en collonada, anar passant els anys, perquè el que en realitat compta és estar entretingut i que sembli que es fa alguna cosa per la llibertat catalana, la llibertat d’un poble que té por de les conseqüències de deixar de ser presoner i que prefereix secretament continuar-ho sent, tirant-se a l’esquena les consegüents humiliacions i reaccionant amb brots esquizofrènics. Les possibilitats de l’autoengany són infinites, i els catalans fa molts anys que en donen fe.
 
Una vegada més la notícia ha causat escarafalls entre els catalans, en una nova prova de la impossibilitat que un poble així, un poble que se sorprèn reiteradament de sortir malparat trobant-se a la boca del llop espanyol, aconsegueixi mai la independència. I és que resulta inconcebible vèncer un enemic sense coneixe’l o fent veure eternament que no se’l coneix. No se m’acut un boxador que pretengui batre el rival sense tenir-lo ben apamat. I ni amb molta imaginació encara menys se m’acut que un boxador que no hagi estudiat abans el rival continuï sense prendre’n nota al segon assalt. Per això és patètic que els catalans vagin per l’enèsim assalt i encara insisteixin a sorprendre’s quan el rival els trenca un cop més la cara. Fins que de rebre tantes hòsties ja no se sorprendran de res perquè estaran ajaguts a terra per KO per no haver-se d’aixecar mai més.
 
Al Congreso espanyol no es parla català per la mateixa raó que a la cambra dels Lords britànica no es parla l'urdú, o per la mateixa raó que els ullals d’una lleona són per matar la presa i no per menjar sopa. Al Congreso espanyol no es parla català perquè Catalunya no és part d’Espanya sinó la seva presa, i a les preses se les devora fins que només en queden els ossos, i punt final. On està, doncs, el motiu de sorpresa? On està, doncs, la notícia, perquè els catalans es tornin a esquinçar les vestidures com si la cosa els vingués de nou? En fi. De debò que ja no sé què pensar davant de tanta imbecil·litat. No sé si la covardia catalana obliga el poble a ser estúpid o potser més aviat hipòcrita. Però quan penso que no té sentit ser hipòcrita amb un mateix, acabo pensant que la cosa radica simplement en l’estupidesa. Però aleshores encara em ve una altra pregunta sobre aquest poble, i és que no sé si abans de covard és estúpid o si l’estupidesa integral que gasta és la conseqüència obligada de la covardia, tal com he apuntat. Déu n’hi do. Sigui com sigui, una cosa és clara: els catalans són un cas psiquiàtric sense remei. Sobre aquesta qüestió, no us perdeu els excel·lents articles d’en Xavier Roig dels divendres al d’altra banda provincianet amb ínfules diari Ara, i al Nació Digital, on l’home escriu els dimecres dos cops al mes.
 
I parlant de psiquiatria, agrairia a alguns (alguns repeteixo, tot i que massa per a la meva paciència) dels lectors que m’envien la seva opinió al meu mail, que deixessin de xuclar-me la sang amb les seves sovint estúpides cabòries. Atès que sóc una persona educada que sempre respon, i amb els cinc sentits, tots els mails (menys quan se m’inflen massa els collons, s’entén), suposo que seria demanar massa que els lectors no m’utilitzessin egoistament com a una meuca, com a mer recipient per desfogar-se, o sigui sense cap ni mitja intenció d’establir un diàleg, allò que no endebades crec que ja vaig dir al meu article anterior que no existeix perquè la gent no sap ni què significa i d’aquí la seva indigència mental (què es pot esperar d’algú que enriqueix el seu pensament només amb el seu propi pensament?). Seria desitjable que es fessin càrrec que les meuques cobren i jo no. I suposo que també seria demanar massa a aquests lectors mal educats que m’envien mails amb falsa amabilitat (i, naturalment, inconscients d’aquesta mala educació i falsedat), que entenguessin d’una punyetera vegada que amb els meus articles polítics no busco solucions per a aquest poble sense solució, sinó el desfogament personal en allò que escric. Per tant, qui em vulgui llegir, gràcies, i qui no, doncs gràcies igualment perquè se me’n refot col·leccionar lectors, atès que ja acabo de dir que l’únic que pretenc és sobreviure moralment. Agrairia que se’ls fiqués a la mollera que puc tenir molts defectes, però entre ells no s’hi compta la grotesca idea de treballar seriosament per la independència d’aquest poble. És a dir: treballar perquè  un dia les granotes tinguin pèl.
 
Ricard Biel