Nou frau del frau CiU

No es pot esperar res d’un país que, trobant-se en situació de vida o mort, pretén penjar un quadre amb una barra de mantega exposada al sol en plena canícula, mentre ignora el martell polític de primera que té miserablement malbaratat a Puigcerdà. La cosa és de jutjat de guàrdia, però que hi farem. Si els catalans volguessin, ja fa temps que s’hauria acabat el bròquil i seríem un país lliure. Ara tenim el que tenim. Una CiU aprofitant-se de la moguda de l’11 per aconseguir majoria absoluta i revalidar quatre anys més de vés a saber què tenint en compte com està el país, i per això posant ciris i pregant d’amagat perquè “Rajoy mogui fitxa”. És a dir: per tenir una excusa on agafar-se per no haver d’anar cap a la independència. Aquest és el convenciment independentista de CiU. Déu ens agafi confessats, i mira que sóc ateu.
 
Dit això, felicito l’Artur Mas per haver estat honest ni que fos un cop a la vida en afirmar que la reunió “no ha anat bé”, després de veure’s dijous passat amb el seu president Rajoy. Naturalment, Mas, com a súbdit d’Espanya es lamentava del resultat de la reunió, i jo com a independentista català me’n vaig alegrar, i això deixant de banda que, com més o menys tothom, ja sabia quin seria el resultat. Cal reconèixer que Mas va ser clar quan va afegir que “s’ha deixat perdre una oportunitat històrica”. Mentre que un independentista català entén que qui en tot cas l’ha deixada perdre és Espanya –cosa que per cert a l’independentista se li’n refot–, un esclau colonitzat com Mas considera que ambdues parts, castigador i castigat, han deixat perdre aquesta oportunitat, i se’n lamenta. El somni  –en part reconegut– de Mas era sortir de la reunió amb Rajoy amb mitja engruna de motiu on agafar-se per calmar aquí uns ànims impossibles de calmar ja amb engrunes, continuar amb l’autonomisme, treure’s de sobre la patata calenta independentista i aquí no ha passat res. I això és com dir que CiU no té cap interès ni mig en la independència. Tot al contrari. Per a CiU, que sempre havia torejat els independentistes mirant-se’ls amb condescendència mofeta, ara l’independentisme és per primer cop un malson, perquè per primer cop els pot deixar en evidència flagrant.
 
Mas no és independentista, perquè si ho fos per començar l’importaria un rave sec que Espanya escolti o no a Catalunya. Un independentista ho és prescindint totalment de la bona  disposició o hostilitat del seu opressor (bona disposició, l’opressor?). La independència és un dret inalienable de tot poble. Sobren més consideracions perquè res està per sobre d’aquest fet. Si ni això tan bàsic té clar qui representa que ens ha de dur a l’alliberament, comprendreu que jo sigui més que escèptic sobre el que podem esperar del personatge Mas i el seu partit.
 
Mas va ser sincer, ni que fos patèticament sincer. Llàstima que tot seguit ho va espatllar entabanant molt hàbilment, com de costum, quan va demanar als empresaris catalans que exportessin al màxim “per anar-nos preparant per als temps que vindran” (?). En fi. No es pot ser més manipulador. Perquè el que en realitat deia als empresaris era que espavilessin a tirar el país endavant per apaivagar com sigui la febre independentista; el que Mas va fer amb els empresaris va ser un crit d’impotència, de patètica desesperació, implorant-los que li traguessin les castanyes del foc, a ell i a CiU, perquè el ramat català està posant CiU contra les cordes amb l’independentisme creixent i el partit es troba totalment impotent per donar-hi resposta. No és el mateix jugar com fins ara amb la senyera i la barretina encastada, que haver de disparar de debò per primer cop.
 
CiU marejarà la perdiu tant com podrà tot refredant l’independentisme en nom del seny, i alhora fent veure que estan per la labor. Els temps no estan certament per a això, però ells ho continuaran fent perquè és l’únic que saben fer i, malgrat la misèria catalana creixent, continuen tenint els clients ideals per fer-ho. Els clients catalans són així. És així com s’abusa amb facilitat de la ignorància del populatxo quan, a més, s’hi barregen les seves il·lusions. És així com entabanaran per enèsima vegada als catalans. I això ja es demostrarà aquesta setmana, quan en comptes de declarar a l’acte la independència unilateralment amb la majoria que els atorga la suma de diputats amb Esquerra, CiU es dedicarà a deixar anar la xerrameca de sempre, que no és més que anestèsia, verí letal per al poble en forma d’eterna pastanaga. I és que són massa prebendes, massa nepotisme, massa corrupció, massa mediocritat col·locada en càrrecs i amb bons sous dins l’autonomisme espanyol perquè CiU tingui cap interès a desitjar la independència. Com deia, és veritat que el poble està agonitzant i ja no els serà tan fàcil fer-li jocs de mans. Però quan el poble t’importa una merda, vas tirant de beta peti qui peti, i això és el que ha fet i continuarà fent CiU fins que a Catalunya no li quedi ni l’alè. Això sí, als politicastres encara els en quedarà per cantar a cor què vols Els Segadors sempre que calgui.
 
Ricard Biel