Tal com era d’esperar, l’operació espanyola d’aixecament de manta catalana està tenint un èxit espaterrant. En un país com el nostre, que ostenta el rècord mundial de cretinisme babau per metre quadrat, no podia fallar. Espanya —ara de la mà de Garzón— ho sabia i per tant ha planificat l’operació i l’està executant a la perfecció, cosa que de fet no costa gaire. I si parlo en gerundi és perquè no dubto que això durarà fins que Espanya hagi apagat, com ho faria un apagafocs, l’efervescència independentista d’aquest poble arran d’unes consultes populars sense validesa legal i encara per fer-se, però que, naturalment, haurien de ser molt útils per fer bullir l’olla per tal de despertar consciències.
A Espanya només li cal fer una mica de piròmana atiant el foc amb la inculpació de corrupció de quatre caps de turc representatius de la societat catalana, per a continuació només haver d’agombolar-se per contemplar plàcidament el previsible i llastimós espectacle dels nadius de la seva darrera colònia barallant-se entre ells per veure qui és més corrupte. I quin és el resultat? No només la desafecció d’aquest estúpid poble català per la classe política, que això de fet és fantàstic veient la trepa d’arreplegats de navalla i cantonada que són, sinó que el pitjor és que el veí aconsegueix el seu veritable objectiu de devorar-nos l’autoestima, amb el benentès que ni tan sols li cal fer la feina, perquè ja els la fan els mateixos catalans estirant-se del monyo entre ells.
Només sento que parlar a la gent d’aquest corrupte o d’aquell altre, que si s’ha endut això o allò altre, i que tots són iguals i no sé què més, com si ara tot d’una els vingués de nou; com si d’un país empresonat, i per tant malalt, corromput com qualsevol presó del món, es pogués esperar res de bo. I sobretot, com si a Espanya no hi hagués corrupció perquè ara hàgim de rebre les seves lliçons d’higiene, amb l’humiliant enviament de la guàrdia civil inclòs i imatges igualment humiliants d’emmanillaments. Amb l’afusellament de Companys i de Sunyol ens escarmentaven matant, ara ens escarmenten amb imatges de manilles. Si ara no ens maten és perquè no poden. Davant d’Europa i del món no seria estètic per a la imatge d’Espanya. Com es veu, en el fons res, absolutament res no ha canviat. Seguim sent el poble ocupat que érem, però aquí seguim amb el lliri a la mà.
En qualsevol cas, tot plegat distracció, pura distracció que ens allunya de la raó de fons que hauria d’interessar, i és preguntar-nos per quina raó ara, curiosament quan parlem de fer consultes per a l’autodeterminació, ens arriba aquesta allau d’acusacions i, per si fos poc descarat, a persones que en alguns casos arriben als setanta anys, o sigui que fa anys van governar i que en el seu moment no els van buscar les pessigolles, si més no com ara, com seria el cas d’Alavedra i de Prenafeta. A banda, cal que repassem el recent bombardeig? Laporta, Millet, Colom, i fins i tot al pobre Carretero l’han intentat fer passar per terrorista! Però no. Es veu que amb l’evidència descarada de la jugada espanyola no n’hi ha prou, perquè la majoria del poble català està ara mateix molt ocupat escandalitzant-se i comentant la jugada de la corrupció, o sigui a caure en el parany espanyol com una rata en una trampa… i sense formatge! Déu n’hi do. Ui, que desastrosos que som! Ui, no servim per a res, que ens han de venir de fora a netejar-nos el pati. Ui, sort que no som independents!, va dir la tanoca de la Rahola, en el més sensacional exemple antològic de com caure de quatre potes en un parany a causa de l’autoodi més flagrant que he presenciat en ma vida. I això per no parlar de la imbecil·litat pastanaga que suposa sobretot en algú com ella, que va de lliure pensadora fent veure que canta les quaranta a qui sigui —menys als sociates, naturalment, que per això li paguen, no endebades és tracta d’una il·lustre exindependentista.
Al capdavall, tot plegat té una explicació. Més de tres-cents anys derrotats passen factura. És la factura de la infantilització, de la idiotització d’un poble per destruir-li l’autoestima per tal que no aixequi el cap i resti submís fins a desfer-se nacionalment com un terrós de sucre. Mentre Espanya sap de què va la pel·lícula i com a Estat expert té serveis secrets i actua en conseqüència, aquí ens pensem que s’està projectant Heidi. No els sentiu, com riuen, els espanyols? I espereu el que encara hauran de riure. Oh, sí, sí, Biel, tot el que tu vulguis, però són o no són corruptes, els encausats per Garzón? Ai senyor. En fi, és el que tenim.
