He escrit altres vegades que la solució per aconseguir la normalització lingüística de la llengua catalana era que la norma d’ús fos que els castellanoparlants canviassin de llengua quan parlassin amb un catalanoparlant. Això ha escandalitzat algun dels meus lectors. Algú m’ha comentat que era el mateix que s’havia fet en temps de Franco (allò d’imposar, obligar… i tota la pesca). Res més lluny d’això. Per aquest motiu volia explicar què són normes d’ús lingüístic. Ho faré defugint l’àrida teoria sociolingüística i intentaré exposar-ho en un llenguatge planer i, a més, ho tractaré des del meu punt de vista, sense consultar llibres ni diccionaris.
Tots sabem que per conviure en societat són necessàries unes normes mínimes: saludar quan i com cal, no posar-se a cridar dins les sales d’espera, acomiadar-se adequadament quan un se’n va d’algun lloc, pujar a l’autobús un darrere l’altre sense atropellar ningú, fer coa quan correspon, sortir al carrer vestit adequadament, utilitzar correctament la cullera, la forqueta i el ganivet a l’hora de menjar, no agafar els objectes dels mercats sense pagar-los, no anar pel món pegant a la gent o amenaçant-la, etc. Totes aquestes i moltíssimes més són normes socials i s’aprenen imitant els familiars més pròxims, els i les mestres, els amics i les amigues, els personatges de la televisió i del cinema, els i les esportistes que més ens agraden, els i les cantants de moda, etc. Com més petits som, més imitam la mare i el pare i els familiars més pròxims, a mesura que creixem el camp es va ampliant. Segons les normes socials que usam, segons el nostre comportament en societat, som acceptats o no. I podem arribar a infringir normes, que facin que haguem de ser separats de la societat.
Entre les normes socials existeixen les normes d’ús lingüístic. Normalment totes les persones tendeixen a expressar-se en la seva llengua entre els familiars i coneguts. Així els de Xangai els sents parlar en xinès; els de Rabat, en àrab o en tamazight; els de Liverpool, en anglès; els d’Hamburg, en alemany; els de Burgos, en castellà, i els de Mallorca, en català. Però quan totes aquestes persones conviuen en societat, solen parlar en la llengua del poble que els ha rebut, si no es troben a casa seva. Els Països Catalans són la casa dels mallorquins, dels menorquins, dels eivissencs, dels formenterers, dels gironins, dels castellonencs, dels barcelonins, dels valencians, etc. tots de llengua pròpia catalana, i la norma d’ús normal, seria que la gent d’altres llocs, que són ben rebuts i també volen viure en aquesta casa, aprengués aquesta llengua per fer servir la norma d’ús que és habitual a tot el món, parlar en la llengua del lloc on s’ha anat a viure, a no ser que sigui temporalment, com és el cas dels turistes, dels viatgers, dels negociants, dels que assisteixen a congressos, etc. Però aquí la norma d’ús lingüístic està canviada d’una forma anormal. Quan jo tenia uns 20 anys, em seia a una taula de sis persones a dinar en una residència, i hi anava amb un amic meu i parlant en català tots dos, i m’exigien que parlàs en castellà perquè era una qüestió d’educació; al servici em deien: “habla en cristiano”, “habla español porque estamos en España”, o “no ladres”. A uns altres, els havien prohibit parlar en la seva llengua a l’escola, especialment a les de frares, després d’haver de pagar multes si infringien la norma. Uns altres eren tractats despectivament i d’aquesta manera es va obligar a canviar la norma d’ús lingüístic habitual de la gent d’aquesta terra per por a ser reprimits (els meus padrins materns mai no varen parlar en castellà, la seva norma d’ús lingüístic no va ser violentada perquè no varen eixamplar massa el seu camp de relacions socials).
Per tant, una vegada explicat què són les normes d’ús lingüístic, és normal que així com jo he recuperat la que tenien els meus padrins i l’habitual a tot el món no colonitzat, pensi que és la solució que tots els habitants d’aquesta terra que no volen ser forasters ni immigrants indefinidament, acceptin voluntàriament la norma d’ús habitual, que és parlar la llengua d’aquí o com a mínim entendre-la, perquè la gent recuperi una norma d’ús lingüístic de segles. És possible fer aquest canvi de norma d’ús lingüístic? Crec que sí, perquè s’han fet canvis de normes d’ús social, per exemple: no fa massa anys que era norma social aixecar-se d’un seient i cedir-lo a una persona d’edat. Aquesta norma ha canviat per a moltes persones. Doncs el canvi de norma d’ús lingüístic és possible i necessari.
Joan Lladonet
