La història de la humanitat demostra que la convivència de dues llengües al mateix territori acaba sempre amb la desaparició d’una d’elles. Quan conviuen dues llengües, no estan mai en condicions d’igualtat i es fan servir en àmbits diferents, és el que es coneix com a diglòssia. La convivència acaba, més o menys tard, amb la normalització de la llengua pròpia del territori o amb la substitució per una altra llengua, normalment, amb més poder (polític, social, cultural o econòmic).
Si nosaltres volem la normalització lingüística del país, no n’hi ha prou que el català sigui la llengua de l’escola, cal fer que sigui majoritària a tots els àmbits. Una televisió en català amb una quota de pantalla del 20% pot servir perquè uns quants ciutadans visquin plenament en català, pot ser una bona eina per als qui volen aprendre català, però no n’hi ha prou per a la plena normalització lingüística del país. I quan dic televisió, vull dir també supermercats, advocats, gestors, electricistes, paletes, manuals d’instruccions, revistes del cor…
A Catalunya fa segles que el castellà intenta substituir el català amb mètodes ben diversos i no se n’ha sortit. La situació actual, però, és la més perillosa que ha viscut mai el català, primer, perquè hi ha una part de la població que té el castellà com a llengua materna i no troba malament que també sigui la llengua d’ús social més estesa; segon, perquè l’economia actual tendeix a beneficiar els més poderosos i per això sempre hi haurà més oferta de productes en castellà que en català i tercer, perquè ens volen fer creure que hi ha “llibertat lingüística”, tot i que a l’hora de la veritat és impossible viure totalment en català a Catalunya i sí que és possible viure totalment en castellà
Si volem que augmenti l’ús social del català, ha de disminuir l’ús social del castellà, és una qüestió matemàtica. Perquè un avanci, l’altre ha de recular. I no podem ser tan ingenus de creure que no cal fer-hi res, que la situació es resoldrà de manera natural, perquè el castellà té i tindrà tot el suport imaginable per part del govern espanyol.
Tampoc podem caure en la trampa del discurs que “el bilingüisme és molt enriquidor”, que és cert que n’es d’enriquidor per als individus i el poliglotisme encara més, perquè és igual d’enriquidor per als individus com de destructiu per a una de les llengües d’un territori bilingüe.
Pensem, per tant, en els individus, però no perdem de vista el futur del país.
Dolors Requena
