Impunitat. Aquesta és la paraula que em ve al cap quan recorde les darreres agressions feixistes que s’han produït al País Valencià. Fa cosa d’un mes, un grup d’energúmens entraren a la sala d’actes de l’FNAC Sant Agustí de València i rebentaren la presentació d’un llibre, Noves glòries a Espanya, un assaig del sociòleg Vicent Flor sobre anticatalanisme i identitat valenciana. Els troglodites llançaren cadires al públic assistent i als ponents que participaven en la taula redona, entre els quals es trobava la diputada a les Corts Valencianes Mònica Oltra, el periodista JJ Pérez Benlloch i l’editor Vicent Olmos. No contents amb la seua proesa, els mateixos mil-homes es dedicaren a cremar, literalment, alguns exemplars del llibre en qüestió. L’episodi fa pensar en les èpoques més obscures de la història europea, quan exercir la llibertat d’expressió i de pensament podia posar en perill la teua integritat física i les idees divergents acabaven reduïdes a cendra.
Es tracta d’una agressió més, que se suma als centenars i centenars d’atacs de caràcter feixista registrats en l’informe Raxen: un document promogut per l’ONG Movimiento contra la Intolerancia que recull totes les agressions relacionades amb la xenofòbia i la intolerància que es produeixen cada any a l’Estat Espanyol. El capítol del País Valencià és, sense dubte, el més escandalós. Som els primers de la llista, els líders d’un rànquing amb dubtosa honorabilitat. Aquest informe parla de pallisses a immigrants, de pintades i destrosses en locals d’entitats i associacions progressistes, d’artefactes explosius en seus de partits polítics d’esquerres, d’intimidació i de violència. Parla també d’enaltiment dels valors del nazisme, de debats amb la presència de membres fundadors del Klu Klux Klan, de presentacions de llibres que fan revisionisme de l’Holocaust i de manifestacions de caràcter inequívocament racista.
Recorde que Ricardo Peralta, Delegat del Govern en aquell moment, de cara a la premsa va utilitzar les paraules “normalitat democràtica” per a traure ferro a una manifestació convocada per España2000 el novembre de 2010 amb el lema “Limpiemos Benimaclet”, una clara al·lusió al col·lectiu d’immigrants del barri, una autèntica provocació i una demostració de força: el partit d’extrema dreta havia organitzat una mobilització en un dels districtes amb més immigració i teixit associatiu d’esquerres de la ciutat, i el Delegat del Govern es va limitar a enviar la policia nacional perquè recomanara als botiguers que baixaren les persianes dels seus establiments i que es prengueren el dia lliure, mentre els feixistes es passejaven tranquil·lament per places i carrers, sense problemes. La policia els va explicar als botiguers que els manifestants eren perillosos i que, per tant, no podien garantir al 100% la seua seguretat: aleshores, per què es va permetre una manifestació d’aquesta naturalesa?
El passat 29 de juliol, durant la corresponent sessió plenària, l’Ajuntament de València va rebutjar la proposta presentada per Coalició Compromís de retirar l’alcaldia honorífica a Franco (sí, sí, senyores i senyors, en ple segle XXI el dictador encara és alcalde honorífic de la ciutat i ho serà, com a mínim, quatre anys més!). La majoria absoluta del Partit Popular, encapçalat per l’alcaldessa Rita Barberà, va ser suficient per perpetuar els privilegis del Generalísimo, tres dècades després de la seua mort. Si ens parem a reflexionar, ens adonarem de la gravetat dels fets: un dels dos partits majoritaris de l’Estat Espanyol encara no ha trencat definitivament amb l’herència de repressió i censura que va suposar el Franquisme. Al si del PP encara hi ha gent que creu que es legítim obtindre rèdit electoral de la xenofòbia i de la nostàlgia feixista, la qual cosa significa assumir una part dels postulats d’aquest tipus d’ideologia. Si algú es pregunta per què Plataforma per Catalunya va traure 67 regidors en les darreres eleccions autonòmiques en el Principat i, en canvi, en el País Valencià tots els regidors d’ultradreta sumats no en fan més de catorze (10, Coalició Valenciana; 4, España2000; 0, Falange Española; 0, Alianza Nacional; 0, Democracia Nacional), tot i la intensa activitat extremista que comentàvem adés, la resposta és que el Partit Popular ha deixat els feixistes sense espai polític, assumint parcialment el seu discurs i usurpant-los l’electorat.
Observant la immunitat i la permissivitat de què gaudeix actualment l’extrema dreta a casa nostra, us semblaria molt descabellat que aquesta escalada de crispació i violència sense control acabe tenint un final tràgic? El clima d’impunitat és propici i ningú a les institucions valencianes (ni tampoc a la Delegació de Govern) sembla posar el crit en el cel en constatar els claríssims símptomes de recessió democràtica que es comptabilitzen, de manera quotidiana, en el nostre territori. ¿Significa això que encara no hem aprés la lliçó? ¿Haurem d’esperar a que es produïsca un drama com el d’Oslo per a buscar solucions dràstiques? ¿Caldrà lamentar la pèrdua de vides humanes abans d’eradicar el feixisme d’una vegada per totes?
Article publicat al diari Levante EMV el dia 12 d’agost de 2011
