Preàmbul
Aquest és un article dur d’escriure. Dur i llarg, perquè hi ha més preguntes que respostes en relació a com hem arribat fins aquest punt de degradació política i humiliació. Perquè cal dir que, objectivament, ara fa un mes ningú podia imaginar –ningú– que el govern de l’Estat espanyol hauria dissolt el Parlament de Catalunya, destituït a tots els membres del govern legítim –recordem-ho, emergit de les eleccions amb més participació històrica, el proppassat 27 de setembre de 2015– i convocat unes eleccions inconstitucionals –en una clara i greu conculcació del dret constitucional– a les quals ens hem abocat suïcidament sense considerar l’absoluta absència de garanties en un marc en què predomina la manca de consens i una repressió continuada en les esferes política i judicial. En realitat, avui, el dia que començo a escriure aquestes línies, és 27 de novembre –i ja han passat uns dies des de la seva concreció a la data en que publico aquest paper.. Ara fa un mes del ple en què es declarà la independència i proclamà la República Catalana en seu parlamentària.
De fet, tot el flux d’informació entre l’1 d’octubre i el dia 10 d’octubre –en el primer ple després del referèndum– indicava que la proclamació era un fet i que, molt probablement, s’obriria –es donaria pas– a un període de negociacions amb l’Estat espanyol. Però això no era pas possible si no hi havia la voluntat en ferm de tirar endavant el que s’entenia com un procés consensuat de secessió i, encara més, en absència de control de determinadesestructures –com, per exemple, els Mossos d’Esquadra.Aleshores encara no es parlava de violència extrema. Però en tot cas hi ha una evidència: sense cossos de seguretat no hi havia la possibilitat de fer efectiu res. Quan a les 00.53 hores del dia 28 d’octubre es feia pública la renúncia del director de la policia catalana, Pere Soler, resulta inqüestionable dir que no existia un estratagema plantejat –els giragonses del mateix 27 d’octubre ja ens deixaven entreveure un camí erràtic– i que la proclamació de la República tenia lloc en un context on no era gens plausible la seva operativitat, fonamentalment, en absència de voluntat política per part de gairebé tots els implicats –en la reunió de l’executiu anterior al ple del dia 10 d’octubre, tan sols una consellera, Clara Ponsatí, donà suport explícit a la declaració d’independència.
L’antropologia política de la declaració d’independència
Així i tot cal recordar un tret fonamental: la proclamació de la República esdevé en seu parlamentària i no es pot reduir a un fet ni polític ni simbòlic: és una realitat factual que té connotacions històriques i és una espasa de Dàmocles sobre l’Estat espanyol. D’aquí la pressa que té aquest mateix Estat en confiar en la veu dels polítics presos –literalment es tracta d’ostatges polítics– o també d’aquells polítics subjectes a penes de presó per tal que desmenteixin el caràcter de l’esmentada proclamació, tot rebaixant-ne el seu poder a una mera qualitat política.
Però això no és possible, en cap cas, atesa la naturalesa del fet històric que transcendeix el dret positiu i que s’instal·la en el iusnaturalisme –només cal llegir els prolegòmens d’una declaració com la dels Estats Units d’Amèrica, tenyida de referències al dret natural a fi de poder justificar allò que representava una transició política i que, en aquell context, era el principi –la base– d’un fonament que s’havia d’articular territorialment.
Dit altrament, el problema de la declaració d’independència no és si és exclusivament política o si fins i tot té valor jurídic –teòricament no en té, car no s’ha publicat enlloc i tampoc s’ha sancionat. El problema és la seva efectivitat sobre el territori on es vol portar a terme la mateixa. I, en aquest sentit, és que el govern de Catalunya va renunciar a fer efectiva la proclamació –bé perquè no pot o bé perquè no vol o, àdhuc, totes dues coses. Però això no anul·la la natura de l’acte: la declaració és un fet objectivable que té lloc en unes coordenades específiques: el Parlamentde Catalunya. És, doncs, un acte de ruptura en vigència que ningú pot anul·lar –atès que els actes de ruptura ho són en establir una entitat política de nou encuny. El Parlament de Catalunya és la seu de la sobirania en allò que respecta a la inevitable sobirania compartida d’un estat descentralitzat. Així doncs, tan sols el Parlament pot desfer el que un dia en concret –el 27 d’octubre de 2017– aprovà una majoria dels seus parlamentaris.
Les raons i l’imprevist històric
Molt s’ha parlat –m’ho he llegit tot i més– sobre els motius de fons pels quals el govern de Catalunya no fa efectiva la proclamació. Ho diré clar –i crec que les informacions no em desmenteixen: el govern –com ja he comentat abans– no tenia intenció de tirar endavant amb la proclamació. De fet, hi havia dubtes pel que fa a la celebració del referèndum. La idea central era celebrar-lo –la promesa era ineludible– i intentar negociar amb l’Estat a partir d’un resultat –fos quin fos el percentatge de sufragis– favorable a la independència. No hi havia una predisposició clara, i encara menys unanimitat a fi d’encarar un projecte de secessió –la casuística que ho demostra és abassegadora i recollir-la tota, declaracions incloses, una tasca ingent només a l’abast d’historiadors metòdics. De fet, l’èxit esclatant del referèndum en el si d’una repressió policial terrible, sobrepassa l’executiu. Tampoc hi ajudava la Llei del referèndum, que obligava a la proclamació de la República al cap de 48 hores, un cop haver-ne confirmat els resultats –uns resultats que es publiquen sense la corresponent roda de premsa. En qualsevol cas, l’única possibilitat de consolidació de la República era un gir històric imprevist –allò que no em cansaré mai de repetir que en una ocasió em confessà, ara fa molts anys, Edgar Morin: la història té un dels seus puntals en l’imprevist.
I l’imprevist quin era? Justament, que el govern de Catalunya fes efectiva per unanimitat la proclamació aprovada en el Parlament en haver confirmat aquest en votació el mandat sorgit del referèndum de l’1 d’octubre i, no oblidem, el mandat que emanà de les eleccions del 27 de setembre de 2015. És clar que perquè això fos així, l’horitzó havia d’estar marcat a sang i foc en la ment de consellers i diputats. Aquest era el pacte que s’havia establert entre els representants del poble i el poble que refrendà un mandat sorgit en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Un poble que sempre ha estat un pas més endavant d’una elit política que ara ha fet, amb la violència com a excusa, un pas enrere que tindrà unes conseqüències imprevisibles pel país.
En tots aquests anys com a articulista sempre he cregut en aquest imprevist històric. Sempre he defensat que es tractava d’un camí molt dur –ho he escrit manta vegades– i que calia tenir sota control els cossos de seguretat. A diferència de molts articulistes que se’n penedeixen –ara es dóna la submisa autocrítica– els meus textos –els meus mots– m’avalen en l’estratagema que calia seguir –tot avisant que la conflictivitat era inevitable en un procés d’aquesta magnitud –ni que fos escrupolosament pacífic, tal com he sempre defensat.
Perquè no es pot donar mai –cosa que s’està fent, tan sols cal llegir les interlocutòries del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional– crèdit ni raó a la teoria del subjecte passiu de la violència. És a dir, els defensors pacífics dels col·legis electorals han estat els responsables dels fets, és a dir, d’una violència descarnada sobre els elements passius que barraven el pas a les forces de seguretat de l’Estat. S’intercanvien els papers de botxí i víctima. Ja ho deia Cambó i molts teòrics l’avalen: la Guerra Civil fou responsabilitat de la República –i els alçats jutjaren per rebel·lia a aquells que defensaren la legalitat, en una inversió de rols jurídics difícils de copsar en tota la seva dimensió.
Doncs bé. Fou just l’amenaça de violència allò que sembla que desactivà el govern en el moment de fer efectiva la proclamació. I tanmateix, he de tornar a recordar que en el si del govern –i en el famós nucli dur a l’entorn del procés d’autodeterminació–, hi havia veus –algunes ben notables– contràries a la unilateralitat –o fins i tot a la independència. És a dir, a voler tirar endavant un procés irreversible. Calia disposar d’un argument més sòlid: la possibilitat de violència. Una possibilitat real, sobretot si es consideren algunes variants, pròximes a l’extremisme polític d’elements incontrolats. Un argument que ja hauria d’haver estat sobre la taula el dia 10 d’octubre i que, estranyament, sorgeix sense cap prova fefaent entre els dies 25 / 27 d’octubre. De fet, fins i tot determinada premsa digital s’havia encarregat de desmentir fins aleshores els moviments de l’exèrcit espanyol a fi de mantenir en calma la ciutadania.
Realitat i abisme. Entre el desig i la veritat
Ara, però, aquest argument està en el centre i desbarata qualsevol unilateralitat. Cosa que ens condemna a viure sota el jou de l’Estat espanyol sota un argument fal·laç i sense cap prova mínimament consistent; ja que caldria recordar que el Tractat de Lisboa, en el seu articulat, prohibeix la utilització de les forces armades en contra de la població pacífica. Fer-ho, implica l’aplicació de l’article 7 de la Unió Europea. A tot estirar, l’Estat espanyol hauria pogut aplicar l’Estat d’alerta –mai l’Estat d’excepció–, recollit en l’article 116 de la Constitució –cosa que obligava a reunir el Congrés dels Diputats. Fet i fet, cal recordar que els mateixos cossos de seguretat de l’Estat es van veure obligats a fer marxa enrere el dia 1 d’octubre, just a causa de l’impacte visual que generà en la mentalitat política de la Unió Europea. Fins i tot s’arribà a parlar d’una ulsterització, tot confonent la demografia de determinades poblacions amb manifestants de l’extrema dreta que campaven sense treva pels carrers. Jo conec bé aquestes poblacions. Hi he viscut uns quants anys. Un procés d’ulsterització a Catalunya és impossible. Hi havia un cert risc –la violència– molt marcada per uns límits. El govern de Catalunya va decidir per nosaltres. I a nosaltres ens correspon reflexionar-hi i poder ser garants de la llibertat que se’ns ha pres –comptat i debatut, exclosa públicament la possibilitat de violència per part de l’Estat espanyol, ara ja no hi ha cap excusa per no fer efectiva la República.
El problema de tot plegat és l’absoluta opacitat d’aquesta situació. Si hi hagué amenaces de violència real, cal explicitar qui i quines. No es pot deixar en un no res la voluntat de milions de persones que han actuat a partir d’un criteri propi que té el seu fonament en la confiança. La decisió –com altrament passa en les democràcies liberals– l’han presa una pocs en un despatx. I això no és just, car aquesta part petita no és res sense la força de la voluntat d’un procés històric que es fonamenta en la certesa. Mai abans hi havia hagut un consens tan gran pel que fa a mantenir un horitzó en comú. Un horitzó –una fita– que ara sembla que es vulgui rebaixar en el propòsit –tal com queda clara en els programes dels partits on l’horitzó futur queda marcat per una situació d’intervenció de les institucions i de coacció política a la llibertat d’acció.
De cara a les eleccions del 21 de desembre no n’hi ha prou amb un programa electoral. Perquè estem anant a unes eleccions inconstitucionals i el nostre vot validarà un estat de coses que té en el centre la repressió política. Ja ho vaig dir en un article anterior. Hi ha milers de persones que estan sent investigades per haver participat en el referèndum de l’1 d’octubre i en l’aturada del dia 3 d’octubre i en la vaga general del 8 de novembre. No hi pot haver pas eleccions lliures en un context on la “incitació a l’odi” és el nou paradigma a fi de frenar la llibertat d’expressió; amb presos i exiliats i totes les normes relatives a un judici imparcial conculcades; on l’horitzó polític –la independència de Catalunya– esdevé un delicte –se cerca la retractació dels encausats– i es capgiren totes les normes mínimes de convivència amb la connivència de l’Estat i d’una part de la població. L’arbitrarietat, ara mateix, és absoluta. Sí, cal anar a votar. Però ben conscients que no n’hi ha prou amb aquest procés que s’ha impostat. Hem perdut el moment històric i Catalunya ha entrat en una de les èpoques més obscures de la seva història. Cal ser conscients d’aquesta situació. I que conèixer la veritat ens ha de fer més forts i més lliures. Tal vegada calen altres noms. Perquè la República és un fet històric i objectivable. Hi ha un camí per recórrer. Un camí difícil si volem fer realitat allò que ens havíem proposat. Entre el desig i la realitat hi ha un salt al buit. Senzillament, ara no podem abandonar mentre el buit ens contempla com un repte –com un abisme– que ens obliga a mirar-nos al mirall.
Addenda
Qui hagi arribat fins aquí entendrà que aquest article és necessari per posar en ordre determinades idees. Per exemple, tot allò que hem defensat fins ara –el dret a poder-se autodeterminar– no pot quedar relegat en un segon terme en un nom d’una opressió que és insostenible. O és que ara haurem d’acceptar la por i la tirania com a norma habitual, quan, justament, en aquestes condicions, la convivència és impossible? Llegeixo que en el seu moment no s’havien mesurat prou les pròpies forces. I tanmateix, després de tants anys, mai s’havia parlat d’un possible connat de violència? I tot a darrera hora? La meva anàlisi és que el relat polític posterior al 27 d’octubre està influït per la qüestió judicial i el sobiranisme no ha tingut més remei que posar el fre –cosa que significa posar el fre a les nostres aspiracions. Però la meva impressió és que una part de la població va davant de partits i moviments socials. Només poso dos exemples: el moviment Escoles Obertes i el desplaçament cap a Brussel·les –aquest darrer va sorgir d’una iniciativa particular. Dit altrament, si el dia 21D els partits favorables a la independència obtenen la majoria absoluta en escons i guanyen pel que fa al percentatge, hi haurà d’haver un moviment a favor de la República i la seva efectivitat. Les urnes, en aquestes condicions que relato, hauran parlat de nou. I honestament no em sembla pas de rebut parlar de calcular les nostres forces, quan per enèsima vegada s’haurà expressat una voluntat mitjançant el sufragi. Ho dic bé en l’article: l’Estat té les mans lligades pel que fa a l’ús de la força. I recorde-m’ho: la independència s’ha declarat i la República ha estat proclamanda. I la situació d’opressió actual resulta insostenible. En un estat de coses com aquest, cal emancipar-se. Tenir el cap en fred i moure’s amb intel·ligència –i ser fidels a la idea– no hauria pas de significar que a partir d’ara la por governarà les nostres vides.
