Desprès de les declaracions del coronel retirat de l’exercit espanyol manifestant que “la independència de Catalunya passarà per damunt del meu cadaver” tot i recordant que els membres de l’exercit espanyol han de complir l’ordenança constitucional que consagra la unitat d’Espanya com a principi irrenunciable i que és defensable amb les seves pròpies vides, la veritat és que em va quedar una sensació de com si algú hagués tornat a perdre “l’oremus” i, al no veure cap reacció des de l’Estat, al qual encara pertany el Principat, sancionant aquestes declaracions amenaçants en contra d’una part d’ell mateix, la pregunta de que hi fem aquí em va seguir indignant.
A més, el coronel, en aquest cas, es passa pel forro la Constitución Española al mostrar també la seva voluntat de liquidar les autonomies amb l’argument que tenen un alt cost econòmic i que són la causa de tensions polítiques i desequilibris territorials. Per Alamán Castro, Espanya ha de ser una i unida. I, sense quedar-se curt, ha llençat una amenaça: “encara que el lleó sembli adormit, que no el provoquin gaire, perquè ja ha donat proves sobrades de la seva ferocitat al llarg dels segles”. Pot ser algú li hauria de dir que l’època en la que ell encara està ja l’hem superat tots… o quasi be tots.
Però, i en vista de que ningú li va picar el crostó -senyal inequívoca de que més d’un no militar hi està d’acord- , aquest senyor torna a la càrrega afirmant que té el suport de molts companys de l’exèrcit per demanar la detenció de Bosch, Tardà i Bertran i la il·legalització d’ERC i SI.
I la histèria d’aquest home, totalment traspassat d’època, va en augment i, en una “joia” digital apareguda a l’efecte diu que “els separatistes han disposat de milions i milions per inculcar als nens el sentiment d’odi a España. L’Estat s’ha rentat les mans i ha deixat l’educació i els mitjans de comunicació en les seves mans i la collita no podia ser altra”, i que els catalans que es van manifestar “son uns pobres desgraciats“, per acabar, manifesta que la situació que viu Catalunya és calcada a la del 36. “L’única diferència és que a la II república la violència es va desencadenar gairebé des del principi”, i que, per respondre el desafiament dels nacionalistes reclama la unitat dels espanyols, i mostra el seu suport a qualsevol iniciativa pacífica que s’adopti contra els sectors de la societat catalana els beneficis econòmics dels quals depenguin del mercat espanyol.
En mig d’aquest esperpent veig que, sortosament, encara queda un bri de cordura i, des del mateix àmbit, apareixen una declaracions d’un altre coronel, Martínez Inglés, que, entre d’altres coses, diu “Catalunya serà el que els catalans vulguin”, admet que Catalunya ha format part d’Espanya “per la força de les armes durant segles”, qualifica al seu company d’”antidemocrata de tota la vida”, a més de retreure-li que vagi “vestit encara a dia d’avui amb el pervers uniforme del franquisme més radical” i li recrimina el “deixar anar la seva arenga personal pseudopatriotica, la seva bilis cavernaria, la seva passada de moda visió sobre el que s’ha de fer en un desgraciat país en ruïna total, com és l’espanyol, per sortir del mal pas”.
També recorda que, malgrat la confusió que emana de les seves missions, les Forces Armades Espanyoles només han de tenir com a missió constitucional defensar les fronteres exteriors del país i la sobirania nacional, i no defensar un hipotètic ordre constitucional contra el propi poble espanyol que, sent sobirà, és l’únic que pot canviar quan vulgui i quan pugui democràticament.
En tot cas, des del Cercle Català de Negocis es remarca les darreres consideracions de la U.E.: “la independència de Catalunya no és un afer intern de l’estat espanyol sinó que és una qüestió de dret internacional”.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
