Temps enrere han abusat i temps a venir seguiran abusant de la condescendència dels catalans. Nosaltres sempre amb el lliri a la mà, amb el pacte, amb el diàleg, amb la pedagogia per a veure si al cap d'anys i més anys arriben a entendre's amb nosaltres, i qui dia passa any empeny.
Convidem a casa nostra tota mena de personatges: a la televisió, a fer xerrades i a donar conferències perquè diguin allò que volem escoltar, malgrat saber que mentiran, faran falses promeses i se'n riuran de tots nosaltres.
No entenc com TV3, el dimarts va convidar al programa “els matins”, el ministre Montoro del govern central, que gasta molta fatxenda i que sempre és burleta, per damunt de tot, quan parla dels i contra els catalans.
Tot i que, la presentadora sabia que les seves paraules serien ensabonades a dojo per a fer-se el simpàtic (?), que serien falses promeses i cants de sirena que ofendrien a molts catalans, el va invitar al seu programa, suposo, perquè veiéssim com de bé fa el seu paper de fatxenda.
Un ministre que està ofegant econòmicament Catalunya, que està retardant l'enviament de diners que són nostres, que parla amb un aire de superioritat volent demostrar que és ell qui té la clau de la caixa, té els c….. nassos (no vull escriure el que volia, puix sóc educat) de proclamar per antena que: “Espanya sortirà de la crisi, perquè Catalunya ens traurà de la crisi”.
Dissimulant, amb aquestes paraules al capdavall ens ve dir: “us escanyarem fins a l’últim euro”
Quina manera més cínica i falsa d'ensabonar-nos! Quines paraules més gratuïtes! El ministre va dir i fer el mateix, que diuen i fan tots els seus companys de partit quan vénen a Catalunya per a participar en les campanyes electorals. Dir mentides i fer-nos la pilota! Però quan tornen cap allà on es creuen els reis del mambo, els hi falta temps per a titllar-nos de pidolaires, insolidaris i nazis.
Perquè, el dimarts va dir aquestes paraules pel lloc on li feien l'entrevista: a Catalunya i a TV3. ¿Perquè no s'atreveix a dir les mateixes paraules al Congrés, o a les televisions espanyoles i als diaris que tots sabem?
Ara bé, a totes les “floretes” que he escrit sobre aquest nefast ministre: fatxenda, cínic i burleta, haig d'afegir-hi el defecte de contradictor. Moltes vegades les seves afirmacions són contradictòries, demostrant que el van fer ministre Déu sap com.
Si consultéssim les hemeroteques dels diaris d'un quant temps ençà, recordaríem les paraules del mateix Montoro i altra gent del govern central, afirmant que centenars d'empreses han aterrat a Madrid fugint de Catalunya pel procés sobiranista, i amenaçant que si aconseguim la nostra independència, l'èxode d’empreses seria massiu.
No sé que vol dir el ministre amb la seva frase, perquè si centenars d'empreses han marxat cap a Madrid, no veig com Catalunya trauria Espanya de la crisi si aquí quedaríem quatre gats, segons ells. Potser parlava amb un aire sibil·lí predient que seria Madrid que trauria Espanya de la crisi.
I en el supòsit de què fóssim independents, veig molt difícil que Catalunya pogués fer quelcom per ajudar Espanya a sortir de la crisi. Així que senyor ministre, pensi bé les paraules que diu aquí i les que diu allà enllà.
Voldria que el ministre expliqués com Catalunya, que segons ell quan ve de visita, és el motor d'Espanya, la podrà treure d'aquesta crisi si no s'acaben carreteres que fa anys haurien d'haver-se acabat, si el govern central posa fre a les infraestructures necessàries al port de Barcelona i a l'aeroport del Prat, si fa el possible perquè hi hagi menys vols intercontinentals des d'aquest aeroport, si posa impediments al corredor del Mediterrani perquè les mercaderies puguin circular amb celeritat cap a Europa i viceversa.
¿Amb tots aquests entrebancs té la cara el ministre d'anar dient frases sense solta ni volta, encara que ell i el seu govern diguin el molt que estimen Catalunya.? Quina manera tan especial d'estimar!
Però com nosaltres volem ser educats i anar sempre amb el lliri a la mà, si no els convidem a casa nostra, anem nosaltres a fer la gara-gara a casa seva, per a escoltar allò que ja sabem i hem escoltat a manta: prometences de què ens donaran això i això, quan l'experiència ens diu que la promesa donada és paper mullat i si donen quelcom, serà molt menys del que s'ha parlat i signat.
El dilluns abans de la visita del ministre Montoro a TV3, vam escenificar un altre acte de la comèdia sempiterna que el nostre govern està representant, des de fa segles, amb el seu “partenaire” Espanya. El senyor Santi Vila es va reunir a Madrid amb una altra gran figura d'aquest govern ple de farsants, la ministra Ana Pastor. Total per aconseguir unes escorrialles de 72 milions per l'any 2014 i promeses de més diners, fins a arribar a un total de 306 milions pel 2015/16, per arreglar tot el “maremàgnum” de rodalies. ¡Cuán largo me lo fiáis, amiga Ana! És menys d’un deu per cent, dels 3600 milions que van prometre.
Això sí, el nostre conseller i la ministra surten a la foto molt riallers, com si haguessin signat l'acord del segle.
També, després de convidar els polítics a casa nostra o anar a passar l’estona a casa d’ells, tenim l'empenta per a convidar banquers a la comissió sobre les caixes al Parlament perquè puguin riure a cor què vols i amb un to foteta, davant del nostres nassos. Ho vam veure abans-d'ahir amb l'arrogància del senyor Rato, demostrant que li agrada molt riure's de la gent. L'únic que aconseguim amb aquestes compareixences és que el David Fernàndez els hi canti les quaranta, acusant als senyors banquers de “xoriços” i mafiosos. Els hi pot ensenyar la sandàlia, pot titllar-los de lladres, però nosaltres com som tan càndids ens cobrim de glòria i ens comptes de dir que són uns pòtols, i fer mans i mànigues perquè aquests banquers siguin jutjats i paguin com qualsevol mortal, ens conformem ensenyant les sandàlies que portem i ens empassem les seves excuses, mentre ells van xerrant i xerrant que tot el que han fet és legal, ho han fet tot bé i no hi ha res més de què parlar. Se'n tornen a casa i nosaltres malgrat veure com ens han pres el pèl, restem satisfets i els hi donem les gràcies per la visita que han honrat fer-nos.
En veure el nostre poble – fora d'alguna ocasió que ha sigut rauxós – com n'és de mesell, en el centenari de Salvador Espriu deixeu-me recordar el començament de l'Assaig de càntic en el temple:
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
I així, amb la nostra educació, amb el nostre “savoir faire”, amb el nostre voler ensenyar com es fan les coses, anem passant la nostra història amb el lliri a la mà, demostrant que som uns passerells aguantant la cantarella repetitiva de què Catalunya ha de treure les castanyes del foc a Espanya. ¿No seria hora que amb els segles transcorreguts, ja s'haguessin tret ells les castanyes del foc? Encara hi ha algú que parla de diàleg, de federalisme i de terceres vies…… Santa innocència!
I és que no tenim remei!
