Que el poble d’Arenys de Munt celebràs de manera democràtica i ordenada una consulta sobre qui són i què volen ser demostra una naturalitat i una majoria d’edat que està molt per sobre de totes les traves constitucionals existents per impedir-ho. El poble va votar i més d’un 96% va afirmar que volia la independència de Catalunya, i aquesta és una lliçó que ningú no oblidarà mai, però que aquest dia hi hagués 60, 70, 80 o 100 persones, pertanyents a Falange espanyola que intentassin boicotejar el dret a decidir dels arenyencs és una prova de la poca vergonya que tenen.
Desembarcar d’un autobús al mig d’una plaça per posar-se a cridar allò d’”España una, grande i libre” és una demostració palpable de la falsedat d’aquesta frase, perquè si realment fos així no s’exerciria el dret a decidir, perquè tothom estaria content com a espanyol, però com que els espanyols ens han volgut eliminar com a poble, ens han explotat, ens han bombardejat i se n’han rigut de nosaltres, han aconseguit que finalment despertem i estem pensant seriosament en la necessitat d’emancipar-nos o de llevar-nos del damunt el jou que ens han anat posant sempre que han actuat contra nosaltres per la força de les armes.
La poca vergonya que tenien aquestes persones queda totalment demostrada, perquè pertanyen a un partit que va fer milers de morts, durant i després de la guerra civil; per dir-ho millor, que va assassinar milers de persones innocents, i no poden actuar com si fossin els seus continuadors. Sé que els descendents d’aquells assassins, o els que continuen militant en aquell partit, o acudeixen a les seves crides, no són culpables dels fets que varen cometre els seus antecessors. Sé també que se suposa que les persones que avui pertanyen a Falange són persones pacífiques, o ho haurien de ser; no són terroristes, perquè si ho fossin la Llei de partits ja els hauria foragitat de la vida pública; per tant, si volen lluitar d’una manera pacífica, hi deuen tenir el seu dret, però haurien d’estar empegueïts, avergonyits, del que varen fer els seus avantpassats, haurien de demanar perdó i no haurien d’intentar seguir el camí que varen seguir aquells, ja que el 1936 i anys següents mataven per les mateixes raons, entre altres, per les quals es varen manifestar aquest grup el segon diumenge de setembre a Arenys de Munt.
Arenys de Munt i les desenes de pobles catalans que seguiran el mateix camí han pogut recordar unes quantes lliçons sabudes de fa temps, però que és necessari refrescar, perquè si no es pot caure en la rutina de pensar que tot va com una seda (si no fos per mor de la crisi): que Espanya no ens estima; que els tertulians de diverses cadenes televisives com Intereconomía, per on navega com a peix dins l’aigua el de Ciutadans, han dit fàstics contra Arenys i contra els catalans independentistes, ja que suposaven que n’hi havia molts, de catalans, que eren dels seus; que igualment han actuat els diaris espanyols i les ràdios; que si realment Catalunya fos una nació que hagués de menester mantenir econòmicament a costa de les comunitats espanyoles, ja ens haurien pegat una potada; i que el PSC és un bon PSOE. Fa temps que es parla sobre aquest tema al voltant de l’Estatut, que si el PSC hauria de fer un grup independent a Madrid, que si s’haurien de plantar. Crec que ha quedat clar que no ho faran, que si a vegades parlen d’alguna possibilitat de fer-ho és perquè volen tenir un bon nombre de gent enganada. Mai no aniran contra el PSOE, perquè són PSOE. Si no quedava clar, hi ha quedat ara, i se seguirà veient en els propers referèndums sobre la independència que es facin.
Queda clar que aquests referèndums són molt importants, són una passa necessària per poder assolir un dia la independència, però aquesta arribarà quan existeixi a Catalunya un govern independentista. Per tant, si s’ha après la lliçó o no, se sabrà a les properes eleccions catalanes que arribin. Se sabrà si tots els partits independentistes s’uneixen com a mínim per assolir aquesta meta. Un dia, un govern independentista, després d’un referèndum general afirmatiu, ha de declarar la independència com a fet irreversible. Ja no es pot pensar en actuacions violentes per impedir-ho.
