Aquest cap de setmana he estat llegint Les bruixes de Salem de l’Arthur Miller i m’ha fet pensar en com els humans tendim a repetir contínuament les nostres errades. Hi ha d’haver alguna cosa en la natura humana que ens condueix a actuar de la manera en què ho fem, malgrat que el coneixement de la història o la nostra pròpia experiència personal ens demostri que ens dirigim irremeiablement vers el desastre.
Les bruixes de Salem està basat en un episodi de la cacera de bruixes succeït l’any 1692 als EUA. Alguns de vosaltres coneixereu la història per l’adaptació cinematogràfica que se’n va fer, El Crisol, i que va ser protagonitzada per en Daniel Day-Lewis i Winona Ryder. Salem era un petit poble format per colons puritans en el qual es desencadenà una autèntica febre col·lectiva per les sospites de presumptes casos de bruixeria, que va concloure amb penes de forca per a alguns dels habitants. L’obra posa de manifest que en els casos en què es jutja a la gent a través de la delació per part dels veïns, són les rancúnies personals i les enveges allò que les motiven. Pensem sinó que va succeir a Espanya durant la Guerra Civil i la Postguerra. Arthur Miller també ens fa reflexionar sobre el paper de la judicatura de caràcter teocràtic: o estàs amb nosaltres o estàs contra nosaltres. Si havies deixat d’anar a l’església tres dies, encara que fos per cuidar de la teva dona malalta, esdevenies sospitós de tenir tractes amb el diable. Avui dia no som tan lluny de tot això, pensem en les paraules d’Acebes el mateix dia 11 de març de 2004 i els dies següents, titllant de miserable a qualsevol que posés en dubte que ETA era l’autora dels atemptats de l’estació d’Atocha.
Em demano si quan Arthur Miller va escriure aquesta obra tenia en ment la persecució política que el senador MacArthur estava exercint implacablement sobre el Hollywood posterior a la II Guerra Mundial. És molt possible i tots sabem que Miller fou cridat a declarar i que es va negar a delatar a ningú. Davant d’aquesta obra, com tantes altres, com per exemple 1984 de George Orwell, no podem deixar de sentir una esgarrifança en comprovar que la realitat no sols supera la ficció, com en el cas d’Orwell, sinó que també, en el cas de la peça teatral de Miller, els humans semblem condemnats a repetir una i altra vegada els episodis més miserables de la nostra història, com Sísif estava condemnat a pujar la pedra fins a dalt de la muntanya per després deixar-la caure.
