No som res

Divendres
 
Sopo amb els meus mestres, dues germanes i una fura. Pa amb tomàquet, vins negres i múltiples maneres d’aprofitar un porc en forma de pernil salat –o dolç–, llonganissa i bisbe blanc, entre d’altres. Després, suco carquinyolis amb cava, ens polim unes catànies i cau un pastís de xocolata. I, finalment, com no, la revelació, els 10 manaments. Sense esforç aparent, hem fet el cim, i ens hem vist les cares. Un serà el Ministre de Cultura mentre que un altre durà la cartera d’Exteriors. I fins i tot hi ha qui vol opositar per entrar a l’MI5; un ens que, sens dubte, haurem de batejar, al seu moment. Amb l’estómac ple, hem fet la farina més plana. Ara tot és més senzill. S’han generat tics de complicitat; les capelletes, els punyals i les empentes es deixen per quan tothom torni a estar més serè. Per tant, les alarmes no tenen timbres i no caldrà que vinguin els bombers: no s’haurà d’apagar cap foc, vaja. Amb tot, potser sí: això d’alimentar una roda d’il·lusions comporta, indestriablement, una espiral de lamentacions. En aquest país, és molt barat parlar gratuïtament i escassament car complir certs compromisos. Què hi farem? No n’hi ha prou i en volem més!
 
Dissabte
 
Haver de llevar-se quan has tingut la mel als llavis és letal. Ara entenem el concepte d’Espanya i, de retruc, el de França. Som així de masoques, va parir! El mal humor, per la caperrassa, suposo, fa que ja no es disparin ni els balins més malparits ni els perdigons més cabrons, encara que amb les bales de fogueig seguim xinxant-nos. La motxilla és plena de prejudicis. L’element que ens uneix més –que no pas ens separa– és allò que no es veu: els fonaments de la pàtria. Un dels mestres desperta els últims badocs endormiscats amb ‘El Cant de la Senyera’. Pitet.
 
Diumenge
 
Teixir relacions de suspicàcia entre el qui –creu que– mana i el qui –diu que– és manat (o viceversa) és un error, per no dir enormement perillós. Aleshores, en efecte, la pell s’endureix i només reculen els que no són honestos. Queden penjats com un fuet els qui esperen un aplaudiment que no rebran, atès que no se’l mereixen: no han fet suficients mèrits. L’hora dels mètodes preventius es canvia per l’hora dels addictes al règim. A Catalunya, la sang arriba sempre al riu. I és que sense el vermell no es pot pintar absolutament res. Possiblement sigui així perquè, malgrat els avatars que ens lideren, d’aquesta manera es pot segar l’herba sota els peus. Això d’estar fortament inclinat a alguna cosa… En fi.
 
Dilluns
 
F. em comenta que el país és un terrari. Matisem: es tracta d’un club de rèptils, ambfibis o artròpodes. En tot cas, sigui com sigui, Catalunya està dotada d’una instal·lació adequada per a mantenir-hi vius i en les millors condicions aquesta mena d’animals. Ens avergonyim, però, de la nostra espècie; que, per cert, tira cap als crustacis: aquells petits éssers que no van ni endavant ni enrere, que mouen les antenes i les potetes aleatòriament –si és que prèviament cobren una paga i senyal– i que, massa sovint, semblen vagons d’una locomotora sense carbó. Els agents de duanes se’n foten de nosaltres perquè deixem que ens cobrin als peatges, quan no posem el preu que es mereixen les nostres fronteres. Em pregunto, capciosament, si en sabem el valor. Pot ser que més avall ja no podem anar, oi? Progressem adequadament, amb el lliri a la mà. Tot un còctel de beatus ille i locus amoenus sacsejat i no remenat.
 
Dimarts
 
El món segueix girant i ha tornat a sortir el sol. Miracle de la galàxia làctica (o més aviat lletosa, ella?). El darwinisme social és –i serà– el pa de cada dia: tots contra tots i marica l’últim, tu. Ni fraternitat espiritual ni conill possible del mag Andreu perquè es subsanin els ressentiments històrics. La Terra segueix fent rotacions diàries i translacions anuals, tot i que a Catalunya ens permetem el luxe que uns –que no som nosaltres– ens amputin l’equitat mentre que, alhora, tenim la santa barra de decidir si la llibertat ha de patir –o no– hipertròfia. Al·lucinant. No som res.