… Deia que la creença implica esperança i, doncs, felicitat. Però no, ni feixista puc ser, perquè la qüestió és que no crec en res. Res llevat del cretinisme humà. Això sí, per descomptat. Aquesta és la meva única convicció, la guia infal•lible segons la qual preveig i actuo. Si hi ha pseudodemocràcia, com és el cas, m’amago tot el que puc, i si hi hagués dictadura faria exactament el mateix, tret que potser em veuria obligat a amagar-me més lluny i sens dubte estaria acollonit, perquè a covard no em guanya ningú. Cap diferència essencial, però. Decideixi el que decideixi el gènere humà serà motiu per a la meva resignació perquè em semblarà demencial. Jo em limito a acatar sense respectar, de la mateixa manera que ho fa amb resignació un presoner. El presoner no respecta el seu carceller, acata el que l’ordena perquè més li val. I no hi ha res a fer quan es tracta dels homes. “Ajupir-se i aguantar”, com deia l’admirat Charles Bukowski. Així les coses, si escric no és per convèncer ningú ni per canviar res, sinó per necessitat. Per a mi escriure és com respirar. Deixo anar i l’endemà ja em costa recordar el que he escrit el dia anterior. A partir d’aquí, per mi com si el lector es vol menjar amb sopa la meva lletra.
Aquestes eleccions casualment he votat un partit amb un líder profundament democràtic. Perquè el Doctor no és com jo, ell és democràtic fins a la medul•la, fins al punt que va creure que el sistema permetria que el suposat sentit comú de la gent fes entrar Reagrupament al Parlament. Un bon home, el Doctor. Però, com era evident que passaria, s’ha equivocat creient en les bondats d’aquesta conya de democràcia. Parlaves amb ell i havies de dissimular el somriure en veure’l tan convençut de l’èxit que obtindria l’honestedat i la raó. Mentrestant, abans de les eleccions, no vaig parar de repetir als reagrupats la següent sentència, de collita pròpia: “no tinguis cap desig la satisfacció del qual depengui dels altres”. Com el lector pot observar, era una misantropa i alhora delicada manera de dir-los que Reagrupament no es menjaria una rosca. Però somreien i em deien pessimista. No els costava gens fer-ho, perquè ja se sap que estigmatitzar és el més fàcil del món, no endebades l’autoengany és l’esport més practicat arreu.
El sol fet que Espanya, i a Catalunya per raons òbvies, sigui el país del món que ostenta el rècord de repetició de la paraula democràcia, ja ens hauria de posar en alerta. Només se sacralitza allò que no existeix. Un país realment democràtic no té necessitat de pronunciar cada cinc minuts la paraula democràcia: es limita a practicar-la. Per tant, al babau reagrupat que em demanava respecte per una suposada democràcia que no és més que una cínica coartada per practicar el feixisme, una democràcia que, per començar, aprova les llistes tancades, la infinita compatibilitat de càrrecs o la prohibició de la participació de partits extraparlamentaris en el debat preelectoral d’una televisió que recordo que paguem tots; a aquest que demana el meu respecte pel resultat electoral on el partit guanyador resulta ser un d’aquells que no s’oposa a aquest estat de coses antidemocràtic —un partit, CiU, que, entre d’altres, va impedir precisament que el partit del reagrupat respectuós pogués exercir el seu dret a donar-se a conèixer per televisió en l’esmentat debat; a aquest grotesc masoquista que, malgrat tot això, encara em parla de fer autocrítica quan l’únic seriós que té Reagrupament a criticar-se és no haver sortit en pilotes i gemegant als mitjans; a aquest reagrupat tan demòcrata que em demana respecte per un poble que va votar CiU perquè, segons em deia, quan vota pensa —pensa!— en molts factors, com el social, l’econòmic, l’humà, en el passat, el present, el futur i no sé quantes històries més va dir, li dic que, si troba tot el que acabo d’exposar digne de respecte, la pregunta obligada és: per què nassos vas votar Reagrupament, feixista?
