Sóc conscient que entre aquest article i un que properament publicaré sobre el tabac corro el risc de perdre coneguts i saludats. Amics, no ho crec.
Una de les coses que em desconcerta del món 2.0 és la distància que hi ha entre el comportament presencial i el virtual. El DIEC defineix urbanitat com “educació en les maneres de comportar-se, especialment en les relacions amb els altres”. I em xoca comprovar com la gent canvia d’un ecosistema a l’altre. En general observo com si això de la virtualitat representés un medi nou en el qual els humans encara no sabem comportar-nos. Hi detecto com un analfabetisme emocional o, senzillament, una manca del que batejaria com a e-urbanitat. Altres em diranque només es tracta de tenir empatia, intel·ligència emocional o sentit comú. Efectivament.
No vull parlar del Facebook, que donaria per a molt. Avui toca el Twitter. Ja fa temps que em plantejo comprar-me un megàfon i sortir cada dos minuts al balcó de casa i relatar als vianants cada segon de la meva vida. No té massa interès per no dir gens, però he pensat que si la gent ho fa al Twitter, perquè no ho puc fer jo al carrer? Que em prendran per boig? Potser sí. Que rebré queixes i fins i tot denúncies d’algun veí? Potser també. Però què coi, si ara es porta fer aquest macroaplec egocèntric 2.0, som-hi.
Començaré amb un “Fent un riu i espolsant l’ocellet”, seguiré amb un “Estrenant els Calvin Klein que em varen portar els Reis”. Tot seguit vindrà un “Engolint una secallona per esmorzar” per continuar amb un “Fent-me un capuccino amb la Nespresso”. Un consell: quan vegis un gerundi al Twitter, canvia de pantalla.
Encara és el moment que tots els egopiuladors celebrin el “Dia de la sinceritat” i ens brindin piulades del tipus ”Enviant un SMS tot conduint”, “Avui no reciclo i ho foto tot al mateix contenidor”, “Robant el diari de la bústia del veí”, “Escoltant Estopa, ho sento”, “Canviant les piles del consolador” o “Mirant el tanga de la flequera”. Ens divertiríem d’allò més.
Per què hi ha tanta gent que fa a Internet allò que no faria al carrer? No vull donar lliçons a ningú però diria que el Twitter té sis funcions bàsiques: compartir continguts, opinar/reflexionar/expressar, maleir, fer conya, fer crides i informar/informar-se.
Al Twitter entenc que hom ha de ser protagonista de les seves pròpies piulades quan, per entendre’ns, és noticia o té coses per oferir. Jo entenc perfectament els relats minut a minut quan hom viu una situació molt especial que no és a l’abast de tothom. Per exemple si estàs detingut a l’Audiència Nacional i estan a punt de torturar-te si és que encara no estàs incomunicat del tot. O si et quedes tancat en un ascensor amb Monica Bellucci. En aquest darrer cas et diran fantasma fins que no enviïs la foto. Clar que si l’envies seràs maleït per les enveges. I no és per a menys.
Hi ha un proverbi, àrab si no m’erro, que diu: “No trenquis el silenci si no és per millorar-lo”. Potser és hora que el Vaticà revisi dels Deu Manaments i n’hi afegeixi un onzè: “No piularàs en va”.
PD: Imagineu que us trobeu al carrer una persona que coneixeu i li feu una pregunta. Us mira a la cara però no respon ni reacciona i segueix fent via deixant-vos amb un pam de nas. Fort, oi? Segur que us indignarieu en la majoria de casos. Doncs no respondre un correu electrònic que porta implícita una resposta deguda, sigui satisfactòria o no, és exactament el mateix. Ho dic perquè darrerament comprovo que no són casos puntuals sinó un costum massa generalitzat. Hi ha molt poca e-urbanitat.
