No parlem el mateix idioma

No parlem el mateix idioma. Per molt que l’ABC vulgui fer veure que les virtuts d’Espanya ens beneficien a tots per igual (sinó, mireu la portada del dia de Pasqua), és evident que una mirada ràpida als pressupostos del ministre Montoro i les previsions d’on destinar els diners en infraestructures ja denota que des de la capital no atenen a tothom per igual. El conseller Mas-Colell ja ho ha dit en una entrevista a La Vanguardia: els deures que té la Generalitat són més difícils que els que té el govern de Mariano Rajoy.
 
La priorització de les infraestructures, deixant en segon terme el corredor Mediterrani per enèsima vegada, és un símptoma que l’anàlisi del problema que fan Madrid i Barcelona, novament, no encaixa per enlloc. L’òptica és diferent. A la capital, prioritzen un sistema radial, propi del segle XIX, que els permeti tenir el control en tot moment del desenvolupament del país: des de Madrid, AVE fins a Galícia, el País Basc i València. Barcelona demana, igualment com el País Valencià, poder tenir línia directe amb Europa i no haver de dependre dels capricis messetaris per créixer. Que no en van tenir prou amb la mala amortització de l’AVE Madrid-Toledo per entendre que les infraestructures no es poden planificar només amb l’òptica del polític? Tots estem esperant veure com s’amortitza el nou tram d’alta velocitat fins a les terres de Rajoy i la ministra Pastor, sobretot veient la gran inversió que s’haurà de fer a causa de la mala orografia que ha de sobrepassar.
 
No parlem el mateix idioma. Per molt que la delegada del Govern a Catalunya Maria de los Llanos de Luna hagi dit que una Catalunya independent “seria dels països més pobres d’Europa”, no és pas el què diuen alguns expert que n’han fet recerques més científiques; encara que aquests, com el mateix Xavier Sala i Martín, siguin defensors d’un neoliberalisme a ultrança que tampoc comparteixo. Aquesta retòrica franquista, igualment com la mirada decimonònica en les infraestructures, alerten del perill creixent de trencament que ambdues parts (Espanya i Catalunya) tenen. Avui, i la crisi ho ha agreujat, mai Barcelona havia estat tant allunyada de Madrid, ni la societat civil catalana tant compromesa amb la independència (més enllà del nacionalisme sociològic que hi ha hagut des de la Transició).
 
És hora que la marcada de paquet que CDC va fer a Reus no quedi perduda en els llims de la política: allà on han quedat altres idees engrescadores que no han tingut una translació a la realitat, resultat únicament eslògans de campanya més o menys encertats. Per molt que a Unió o al PSC parlin de federalisme (encara que amb diferents paraules) o el PP català vulgui fer la seva proposta de pacte fiscal (o “model fiscal equilibrat”, eufemísticament parlant) després de Setmana Santa, la realitat ens diu que Barcelona i Madrid són dos germans que tenen massa diferències; val més ser bons veïns i no tirar-se els plats pel cap. Cadascú a casa seva.