És l’hora de expressar una queixa formal i potent on calgui contra el maltracte econòmic que rebem de l’Estat. S’ha d’explicar, a partir de l’altre costat dels Pirineus és clar -a la resta, ja ho saben prou- que si Catalunya deixa d’invertir en les polítiques i serveis socials bàsics és perquè no rep el que li pertoca per la seva població i per la seva generació de recursos. Això, que és tan senzill d’entendre ho entendran molt millor on no hi tenen cap interès en que això no s’aclareixi massa be i quedi barrejat amb altres argumentacions més rendibles, com ara que som uns malgastadors i que la culpa de tot la tenen les Comunitats Autònomes. Això, veus en fora perquè nosaltres, a més, hem de rebre les seves lliçons d’administració revestides d’una xuleria, prepotència i menyspreu que la veritat encara queda més evident.
El cas de una administració pròpia no massa correcte, que hem d’acceptar què també és, ens ho podríem començar a mirar quan disposem dels 16.000 milions d’euros l’any de més de la nostra aportació per qui aporta menys del que reb. Només llavors, essent els únics responsables de tots els nostres diners, podrem valorar si en sabem prou, mentrestant, ho sento, però qui fa el que pot amb el que té es mereix tot el respecte, i no hem de caure en la confusió que volen crear per defensar una postura que fa aigües per tot arreu, però que és la que fan prevaler.
Cal creure el que tots els estudis al respecte avalen, que Catalunya podria sobreviure sola, és a dir, amb la sobirania política i econòmica. Aquest país, com a tal, no te cap més sortida cap a la normalitat perquè l’autonomisme ja no dona més de si, i ja veiem on ens ha portat, i l’altre possible solució que podria ser una Espanya plural, o un federalisme -en el que també s’hi ha cregut i s’hi ha col·laborat fins la sacietat durant molts anys- mai podrà veure la llum perquè al govern central, de dretes o d’esquerres és ben igual, mai ha estat vist com una possible estructura territorial, massa enfrontada en la seva única concepció d’Estat, hermètica, centralista i excloent de tot projecte de diversificació, que seria la millor manera d’adaptar-se a la diversitat existent en realitat i treure el profit que es pugui del que hi pel be d’un projecte en comú.
Queixar-se ja no val per a res. S’ha de dir, s’hi ha de creure, malauradament per molts cada dia queda ben clar que amb Espanya no hi ha futur, que no hi ha enteniment, i així no hi pot haver l’encaix de les diferents peces. Veient altres canals de TV o llegint determinats medis, es pot veure que hi ha massa odi establert en vers els catalans, no només a les xarxes socials, sinó també en ràdio, televisió i premsa que aprofiten qualsevol petit motiu per fer llenya de l’arbre malalt. Odi a conseqüència de mentides escampades de totes les maneres possibles a tort i a dret de la pell de brau i que, qui no te més informació, ni la busca, li ha fet adquirir una imatge que, en directe, s’esvaeix immediatament al tocar la nostra terra, tractar la nostra gent i observant i notant la realitat.
I, a l’aixecar un tros de drap d’uns colors determinats, els catalans no n’estem més orgullosos dels nostres que ho està un basc, un andalús, un asturià… o un espanyol. I tots i cadascú, amb els colors que més sent ha de ser respectat sense més, que demà serà un altre dia.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
