Quan vam entrar a governar el 2003, sobre la taula hi havia l’amenaça de l’aplicació a partir del 2005 del decret Rato de liberalització total d’horaris comercials. Això hagués significat una invasió de competències de la Generalitat per part de l’Estat, i adoptar per tot l’Estat el model madrileny de comerç, que s’acosta més a Los Ángeles que a una ciutat europea compacta: grans superfícies fora de la trama urbana, desplaçaments obligatoris dels consumidors amb la conseqüent petjada ambiental insostenible, la concentració en grans distribuïdors que esdevenen alhora un oligopoli de venda i de compra, el buidament de barris sencers de la vida als carreres amb la conseqüent guetització contrària a la necessitat d’integració social i ètnica deguda a la nova immigració. La liberalització total hagués estat impossible de complir per les empreses petites, la majoria autònoms, que es veurien obligades a disminuir la seves condicions laborals per impossibilitat de contractar més assalariats per cobrir nous horaris.
Vaig defensar en persona la llei d’horaris comercials catalana que havia iniciat el malaguanyat Pere Esteve, amb l’aprovació majoritària i el vot en contra del Partit Popular, el mateix que s’omplia i s’omple la boca amb el tema de la defensa dels empresaris. De quins empresaris? La necessitat d’una llei catalana era per evitar que en cas de conflicte s’imposés la interpretació favorable a les competències estatals. Al cap de pocs mesos a Madrid guanyava el PSOE i em va tocar negociar amb el llavors ministre Montilla. Va ser fàcil, amb un petit retoc. L’estat va legislar per primera vegada seguint les passes de la legislació catalana, de manera que les dues quedaven alineades i fora de conflicte.
Quina distància entre aquella realitat i l’actual, on els socis preferents de CiU tornen a la càrrega defensant els interessos dels grans grups de distribució, els mateixos que acaben de perdre davant el TC el litigi de fa més de10 anys quan a instàncies d’ERC – que ho va posar com una de les setze condicions per l’abstenció a la investidura de Pujol el 1999 – es va aprovar l’impost sobre grans superfícies. Aquest lobby ha portat de la mà d’Alejo Vidal-Quadras la política comercial de la Generalitat –- especialment la del denostat tripartit– davant de les instàncies europees. Em va tocar amb el meu equip –-Enric Aloy, Raimon Serret, Gemma Puig– defensar davant les institucions europees la bondat de cara a una autèntica llibertat de mercat de regular al implantació de grans superfícies també per preservar un model de ciutats compactes, sostenibles i inclusives.
En qualsevol cas, personalment només acceptaria negociar el mapa de les destinacions turístiques. un tema que no vam poder resoldre. Hi ha localitats considerades turístiques en el passat que ja no ho són i d’altres que ho han esdevingut i no tenen aquesta consideració ofcial. Crec que on es demostri amb xifres que el volum de turistes supera amb escreix la població local seria bo també pel petit comerç canviar els hàbits i adaptar-se en funció de la demanda. Municipis amb un nombre considerable de visitants cap de setmana o municipis amb temporades turístiques d’hivern o d’estiu notables. Aquí és on crec que s’hauria de ser flexible en cas de negociació
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/07/no_hi_ha_llibertat_sense_regles_32550.php
