Mirat en perspectiva, més enllà del que cadascú pot sentir a flor de pell o en el racó més profund, els que poden fer i desfer cada dia ens deixen més clar que en el marc jurídic espanyol els catalans, com a tals, no hi cabem… A aquesta España només hi podem estar essent ciutadans espanyols amb residència a Catalunya, ni més ni menys i sense sortir de l’enquadrament del DNI, i ens hi podem desvincular o desconnectar just fins el punt de que no ens hi podem ni desvincular ni desconnectar amb els impostos o quan xoquem de ple amb la maquinària política i judicial que estan emparades, en definitiva, pel referit marc jurídic vigent.
Això sentimentalment, perquè, si ens allarguem, veiem que els catalans hem de restar obligats a acceptar el desorbitat dèficit fiscal que econòmicament ens limita com a país, i, conseqüentment, també com a peça fonamental de l’Estat que, només per a poder seguir sent-ho pel benefici comú, és necessària més atenció, més eines i més recursos… Veiem com hem de mantenir la lluita continua i permanent per la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura que ens coarta poder avançar, i que no ens deixa viure com som amb tota normalitat… Veiem com hem d’assumir-ho tot com el més normal que ens pot passar, i com les legítimes sensibilitats tenen que expressar-se a contracor i com si tinguessin que demanar perdó.
És trist i dur arribar a aquesta conclusió quan cada un de nosaltres coneixem a més d’un de proper que sent i vol ser català i espanyol. És trist i dur, també per aquests que, més aviat que tard, hauran d’assumir que aquest sentiment el deixen molt difícil de poder expressar com un altre qualsevol, a no ser que sigui puntualment o per prudència, o per no ferir susceptibilitats que desprès encara doldrien més. A España, o s’és español, en la seva versió més castellana assumida pels demés pel que en treuen, o no s’ho és… El demés, ni la versió de plurinacionalitat que vol vendre determinada força política, ho pot fer respectar.
