No han aconseguit eliminar la nació

        
            I bé que ho han intentat. Tenen el seu exèrcit infiltrat i un altre d’indígena col·locat i disposat a actuar com ells. Els mitjans de comunicació de la nació colonitzadora els dóna aixopluc. Fins i tot se’n perd algun devers aquesta pàgina online, intentant fer la seva tasca soscavadora. No descansen, els surt el fetge per la boca i els excrements pel seu ordinador. En van ben untats i puden, però no han pogut eliminar la nació, la nació existeix i és ben diferent. Ja n’hi ha molts, de la nostra nació, que conscientment o inconscient els han fet perdre alguns senyals identificatius, però encara en queden suficients, de senyals i de persones, per encaminar-nos cap a la llibertat.
 
            Aquest pensament també m’ha arribat com a l’escrit anterior per l’article-peça històrica triada per Josep Maria Casasús, publicat al diari Ara/dbalears, del 3 d’abril d’enguany, titulat Madrid-Barcelona, de Mariano de Cávia, de 1888 . Han estat tota una sèrie de diferències entre les dues capitals. Jo només en seleccionaré unes quantes:
 
            “En Barcelona el obrero va al café. En Madrid, el señorito va á la taberna.
 
            Barcelona tiene una magnífica Universidad y una mala Plaza de Toros. Madrid, una magnífica Plaza de Toros y una mala Universidad.
 
            En Barcelona, el Ensanche es soberbio, porque la hermosura de los alrededores convida á extenderse. En Madrid, el Ensanche es raquítico, porque la fealdad de las afueras acongoja y retrae.
 
            En Barcelona se paga, pero no se dan propinas. En Madrid se dan propinas, pero no se paga.
 
            En la Bolsa de Barcelona suelen empobrecerse los que se han enriquecido trabajando. En la Bolsa de Madrid suelen enriquecerse los que se han empobrecido holgando.
 
            En Barcelona, la gorra es la prenda más usual. En Madrid es el vicio más corriente.
 
            Madrid trasnocha. Barcelona madruga.
 
            Barcelona tiene vistas á Europa. Madrid tiene vistas á África.”
 
            Totes aquestes diferències les constatava l’autor a finals del segle XIX. Però tenim moltes diferències a l’esperit dels ciutadans de la nació catalana. Moltes d’aquestes diferències s’expressen a través de la llengua. És per això que és molt important que la llengua dominant esborri la subordinada. I encara que ho està fent d’una manera dissimulada i sense que se n’adonin molts, és suficient que uns quants rebutgin aquesta contaminació. Vegem diferències molt clares entre el català i l’espanyol:
            A Espanya el premi major de la loteria de Nadal és masculí, “el gordo” i a Catalunya, femení, la grossa. La nació espanyola destaca que la dona de Sant Josep era “Virgen”, i la nació catalana enalteix el fet que fos mare (Mare de Déu). Als espanyols els agrada imposar-se, per això paguen “impuestos”, en canvi els catalans som solidaris, i per aquest motiu pagam contribucions. Alguns o molts habitants de la nació espanyola no tenen vergonya, per això són uns “sinvergüenzas”, en canvi els de la nació catalana no l’han perduda tota, només són uns pocavergonyes. Ells tenen cada any moltes “Navidades”, a nosaltres ens és suficient tenir un Nadal, el real. Ells es fan un garbuix amb els dies, horabaixes i nits, per aixòdiuen “buenos días”, “buenas tardes” i “buenas noches”, i a nosaltres ens basta destacar la realitat (si la llengua invasora no ens ha menjat el cervell), jaque és només un sol dia, un sol vespre o una sola nit, i per això diem: bon dia, bon vespre i bona nit. Dels genitals femenins, ells en diuen vulgarment “almeja” i aquí figa, paraules que es refereixen a dues realitats ben diferents, un mol·lusc dur, grisenc i difícil d’obrir, enfront d’un fruit dolç, sucós, blan i de tacte agradable.
            Existeixen moltíssimes diferències d’aquest tipus, que demostren que som dos pobles diferents, dues nacions diferents. I ara qui vulgui o qui sigui ja es pot posar a treballar per a mantenir-ho o a escaïnar per a destruir-ho.