Ja és ben sabut que cada vegada que s’acosten eleccions, siguen municipals, autonòmiques, estatals o europees, l’aparell propagandístic dels partits polítics s’hi posa en funcionament.És aleshores quan es dissenyen campanyes, eslògans, presentacions…, els líders i candidats s’hi passegen pel “territorio nacional” a la recerca del vots.És el moment de les promeses, de la demagògia, d’oferir tota mena de solucions als problemes, alguns d’ells endèmics, que mai han resolt.
El full de ruta també se’l coneixem, els partits polítics primer envien els “exploradors” –secretaris d’Estat, directors generals, secretaris d’organització… – a obrir camí, a ensumar les crítiques dels ciutadans, a prendre’n nota. Després, seran les primeres espases les que aterraran, anunciats a bombo i platerets, amb un fum de propostes i promeses que, la majoria de les vegades, quedaran en paper mullat, en fum de canyot.
Doncs bé, del 4 al 7 de juny uns 500 milions d’europeus, pertanyents als 27 estats membres de la UE, haurem d’escollir els 785 diputats i diputades que durant cinc anys ens representaran al Parlament Europeu.Alguns partits polítics ja han encetat la precampanya. Fa unes setmanes el secretari d’Estat per a la UE, el socialista Diego López Garrido, es va pegar una volta per Barcelona per remenar i furgar en un dels temes que durant tants anys els ha donat més vots. En roda de premsa digué que el Govern central arribarà a un acord amb el Tribunal de Justícia de la UE perquè els ciutadans puguen dirigir-se, mitjançant cartes, peticions i sol•licituds, a aquesta institució també en català,èuscar i gallec.Això, però, “sense plantejar qüestions de tipus jurídic” . Què els sembla? És a dir, que en la nostra llengua els podrem escriure per saludar-los, dir-los que ho fan molt bé, fer propostes…, fins i tot criticar-los però, això sí, quan es tracta de posar una denúncia o altres gestions de tipus jurídics ho hem de fer en espanyol, en “ la única lengua oficial del Estado” .Molt bé, si fa no fa el mateix que passa a casa nostra amb la justícia, la policia, la sanitat…
Però, a més a més, el mateix López Garrido va tindre el desvergonyiment- i ací és on busca els vots dels catalans- de dir que “ espere que els ciutadans voten en un sentit que permeta l’obertura de les llengües cooficials, doncs… si ix la mateixa relació de forces no serà possible” Què ens està insinuant el senyor López Garrido? Que votem al PSOE perquè així el català també s’hi podrà usar a l’Eurocambra? Què ens està dient, que els socialistes tenen clars els conceptes de plurinacional i purilingüístic ? D’això res de res. Quina barra!! Saben que va dir el president del Parlament Europeu, l’alemany Hans-Gert Pöttering, unes setmanes abans a Barcelona en preguntar-li quan el català també s’hi podrà usar a l’Eurocambra? Doncs senzillament el què havia de dir, que els catalans el primer que han de fer és convéncer el Govern espanyol sobre la necessitat de permetre l’ús de la llengua catalana. Molt lògic. Com va a acceptar el Parlament Europeu l’ús, a tots els nivells, del català, l’èuscar i el gallec, si el mateix Estat espanyol no ho permet en el seu propi parlament? Amb quina cara el Govern espanyol pot exigir a l’Eurocambra l’ús de les llengües cooficials si no predica amb l’exemple? El PSOE i el PP han acceptat alguna vegada que l’Estat espanyol és plurinacional i plurilingüístic? Doncs, senzillament no. Per acabar-ho d’adobar, saben què contestà l’espavilat López Garrido a les declaracions del president Hans-Gert Pöttering, doncs que “ no és un argument de pes”. Hi ha algun argument de pes perquè bascos, gallecs, catalans, valencians, balears.., no puguen expressar-se en les seues llengües al Congrés i Senat espanyol?. No , no n’hi ha cap argument de pes. Simplement el que hi ha és una visió centralista, uniforme, rància i prepotent d’un estat que no va més enllà de les autonomies, que s’aferra com la llepassa a una constitució que no vol canviar ni una coma, un estat que diu ser modern i europeu però que , en realitat, arrossega l’estructura, les formes, la manera i la ideologia d’altres models molt poc democràtica. Un estat que secularment ha exercit un total control de l’educació i la cultura, per transmetre, generació rere generació, una realitat deformada, manipulada i desfigurada del que anomena Espanya. El resultat és ben palés: una societat que és incapaç d’admetre allò que és evident. Mentre, entre altres aspectes, el català, l’èuscar i el gallec no siguen llengües oficial, i amb els mateixos drets i deures que l’espanyol, aquest estat no serà democràtic, malgrat que continuen utilitzant la mateixa cantinela: “això no és un argument de pes”.
Alcoi, 20 de febrer del 2009
