Són molts els que opinen sobre la crisi, i alguns d’ells són economistes experts, encara que no tots ho semblin. La majoria ataquen per sistema totes les mesures que posa en marxa el Govern estatal i la massa es deixa dur per aquesta opinió generalitzada, més marcada pel partidisme, que no per la ideologia. Vull posar sobre la taula una opinió més, ja que crec que com diu el títol, massa gent pretén que desapareguin els símptomes, com si d’una vulgar malaltia es tractàs i sembla que no interessa que s’eliminin les veritables causes.
No és suficient dir que tota la culpa és del capitalisme o del sistema econòmic imperant, el neoliberalisme, ni tan sols de la globalització neoliberal. És necessari aterrar i pensar en el funcionament de l’economia d’un país des del punt de vista d’una persona qualsevol: s’ha de pensar com es paguen els metges i les metgesses de la seguretat social, com es construeixen centres de salut i hospitals, com es paguen els i les mestres de l’ensenyament públic i concertat, com es paguen les carreteres i autopistes que no són de peatge, com es paguen les medecines, com es paguen els funcionaris de l’administració estatal i de les administracions nacionals, locals, etc. Després s’han d’analitzar els ingressos que té l’Estat a partir dels imposts directes, segons els ingressos de cada persona (que haurien de ser els més justs, de justícia) i els imposts indirectes, que són els que es posen sobre el consum de tothom, sobre els objectes que es compren (que són més injusts perquè tothom els consumeix, però que els que més poden consumeixen més) i altres. Un d’aquests imposts és l’IVA, que repercuteix a tothom, i és per això que es diu que Zapatero s’equivoca, perquè si per una part manifesta que per sortir de la crisi s’ha de consumir més, com és possible que hagi de pujar l’IVA, és a dir, que s’hagi de gravar el consum?
Per altra banda, la riquesa de l’Estat depèn de la seva producció (indústria, agricultura, etc.) o dels serveis i béns (paisatges, platges, gastronomia, art, etc.) que ofereix a persones d’altres estats i a les d’aquí. Tota aquesta producció i serveis són per al consum intern i per a consum exterior. Quan més es produeix, més riquesa. Per produir es necessita mà d’obra, això significa que la gent treballa, que cobra a canvi de la seva feina i per això pot consumir i quan més guanya, més consumeix, més que el que necessita bàsicament per viure i divertir-se. Quan hi ha un descens en la demanda, es baixa la producció, hi ha poca necessitat de mà d’obra i arriba l’atur i l’Estat ha d’ajudar els que es queden sense feina, com ho hauria de fer una família que té algú amb necessitats alimentàries.
Durant molts d’anys es va fer una producció que va ser consumida per nosaltres i per ciutadans d’altres estats, però quan va deixar d’interessar-los es va seguir produint de la mateixa manera i aquesta gran producció provenia de la construcció, una construcció desbocada, que havia crescut a mesura que havia augmentat el consum, i a mesura que les economies més poderoses d’alemanys, anglesos, etc. havien provocat un gran augment dels preus. Però després se seguia construint i es compraven cases i pisos sense tenir doblers, amb els préstecs que et feien els bancs, i hi havia moltes persones que havien descobert que un pis comprat avui, al cap de dos mesos havia augmentat el preu d’una manera insultant però molt agradable per a l’especulador; per tant, molts d’aquests varen seguir comprant i se n’hi varen afegir de nous que veien en aquestes compres una manera d’obtenir guanys fàcils, fins que aquesta manera de comprar sense tenir els diners per pagar va esclatar (allò de la bombolla immobiliària), ja que hi havia gent (banquers, multinacionals, etc.) que també jugava amb els diners, recollia estalvis dels altres, els pagava interessos elevats i gastava a balquena, fins que aquesta roda infernal no va poder aguantar i va rebentar també, i va resultar que les persones no podien pagar les compres que havien fet, els bancs es varen aturar de deixar doblers, els pisos es varen deixar de vendre, moltes empreses de la construcció i immobiliàries varen haver de tancar perquè hi havia massa pisos venals, la gent es va quedar sense feina i sense perspectiva d’obtenir-ne, però mentrestant havien arribat moltes persones que havien trobat feina aquí en temps d’abundància, i que ara es quedaven i que havien de menester alimentar, i aquest és el moment en què ens trobam.
Després del temps transcorregut de crisi, molts de països que no havien abusat de la construcció com nosaltres, comencen a sortir-se’n i aquí no hi ha cap senyal de poder-ho fer. Mentre surt als mitjans de comunicació l’expresident Aznar i treu pit explicant que durant el temps que va manar va reduir l’atur al màxim i va crear una gran riquesa, però no diu que gran part d’aquesta riquesa que es va fer va ser perquè estava posant unes fortes bases per produir la gran crisi, perquè rebia ajudes extraordinàries de la Unió Europea i perquè deixava ben exprimida la riquesa dels Països Catalans, d’on sortia una gran quantitat de diners que no tornava. La crisi actual té les seves arrels, segurament, ja a les legislatures de González, però especialment a les d’Aznar i el model de riquesa embogit i insostenible que es va dur a terme.
Subvencionar els aturats, augmentar l’IVA, construir pisos de protecció oficial, reduir les despeses de l’Administració, ajudar els bancs, garantir els depòsits de la gent estalviadora, posar menjadors socials, vestir les persones que no tenen roba, etc. és tractar els símptomes de l’existència de la crisi i s’ha de fer. Tractar les vertaderes causes seria canviar el model econòmic i de producció de riquesa. S’ha de proporcionar treball a partir d’altres sectors industrials, s’ha de deixar de destruir el paisatge per poder seguir oferint-lo als turistes, s’ha de potenciar tot el que sigui indústria sostenible i que no segueixi ajudant al canvi climàtic, ja que pot arribar un moment en què no es pugi viure en aquesta terra. S’ha de sortir de models que potencien la corrupció política, l’especulació i els guanys fàcils. S’ha d’acabar amb els sous desbocats d’executius de banc, d’Alonsos, de Ronaldos, de Messis, etc. Si es camina per aquí, algun dia ens en sortirem de la crisi, si això no es fa, difícilment sobreviurem.
