Des de l’any 1978 en que es constituïa l’Estat en autonomies, això ha estat una farsa que ningú, fora de Catalunya, el País Basc i Navarra, s’ha cregut ni s’ha pres seriosament, i molt menys als diversos governs centrals, de tot color, que hi han passat.
Talment es diria que tothom s’ho ha pres com si fos una errada històrica que algun dia es tenia que corregir, i que mai més es te que tornar a repetir.
En aquest objectiu, i perquè en els temps que estem no es pot fer d’altra manera, Espanya ha anat incidint deliberadament sobre la Generalitat, amb un dèficit fiscal desorbitat i mantingut any rere any, donant temps al temps i només amb un objectiu: afeblir de tal manera Catalunya que la l’Estat de les autonomies caigués “de madur”.
Hi ha problemes per pagar partides de despeses socials i sous perquè la Generalitat, amb el que queda, ha hagut de fer front a un venciment de deute de més de 400 milions d’euros. Però, aquesta només és la primera envestida del que acabarà enfonsant la nostra autonomia, i amb ella la nostra autoestima. Al novembre, el nou venciment de 6.000 milions d’euros que ens espera pot ser l’estocada de gràcia.
Ja estem arribant a aquest punt. Ara, la Generalitat ni tan sols pot fer front a les seves despeses corrents i ha perdut tot crèdit exterior. Ens hem hagut d’endeutar com el que més malgrat generar prou com per garantir el nostre autogovern. En aquests 35 anys, Espanya ens ha “solidaritzat” amb més de 256.000 milions d’euros pel desenvolupament d’altres regions que, ves per on, mai acaben de desenvolupar-se. Seria bo que a aquestes Comunitats Autònomes receptores se’ls hi poses un topall, un objectiu i un termini per assumir el pes de les seves pròpies responsabilitats.
Tots aquests anys hem estat el últims en les prioritats de les polítiques públiques i d’infraestructures de l’Estat, i hem estat els primers en aplicar retallades, fins i tot abans de que, com a part d’ell, ens arribin les pròpies de l’Estat. Però tot això no ens ha servit, ni ens serveix de res i al final totes les nostres despeses les acabarà assumint el govern central i ja no tindrà sentit la paraula espoli.
Estem lluitant per l’ideal d’una Catalunya sobirana amb la força del nostre seny contra l’arma més valuosa, que és el bloqueig econòmic dels propis recursos, que ens pren.
Una sanitat pública que ja no pot actuar amb la agilitat i eficàcia a que tothom te dret. Una recerca reconeguda arreu que s’està quedant sense el mimbre necessari per seguir en el nivell assolit. Un ensenyament públic desencoratjador.
El remei a tot plegat és tan fortament urgent com fortament complicat.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
