Qui pot posar en qüestió que es millor guanyar jugant be i vistós ?… El que passa és que si només es vol guanyar hi ha moments en que això no és possible, be sigui per les pròpies mancances del moment o pel joc desplegat per l’adversari… Llavors, benvinguda sigui alguna jugada individual, alguna genialitat no prevista, no escrita al guió i que salvi els papers, o maquilli la realitat. En aquest cas, però, també es notaran i veuran més les entrades a ras de gespa, aquelles que segons quan no es volen veure ni sancionar, però que van fent la seva feina de desgast i de ”acolloniment”.
Políticament, el catalans estem davant d’un escenari semblant al descrit. Que més voldríem què fer les coses com s’han de fer… Poder plantejar la situació, detectar els problemes i, amb una mica par part de cadascú, dissipar-los per a poder seguir vivint plegats, però tots en millors condicions.
Els egos desmesurats (el legionari orgullo pátrio), sota molt diverses versions, més o menys descarades eviten, i evitaran, el que es pugui parlar del principal problema d’Estat que te España, detectat però que es vol ignorar per qui no pot, ni vol… ni la seva inoperància total li permet afrontar.
Els que se senten per damunt de tot espanyols haurien de ser els primers de voler solucionar el problema que existeix entre els espanyols, no fer-ho és atemptar seriosament contra aquesta «pretesa» unitat de tots els espanyols i voler fer recaure la culpa sobre qui no està a gust en aquesta uniformitat i en vol parlar.
En lloc de posar taula i cadires, qui te el poder posa les sales judicials per a tot i per a qui pugui representar la reivindicació del que una bona part de catalans ja fa anys que no accepta. Amenaces, querelles, mentides, campanyes malintencionades per a fomentar la por, el que calgui, quan aquí el que es demana és senzillament un referèndum.
La «unidad» s’ha de mantenir com sigui. La Constitución del 1978, i més si es vol interpretar esbiaixadament, no permet cap tipus de consulta que representi qüestionar aquesta «unidad», però, a la vegada, obvia que també diu que la diversitat i pluralitat existent s’ha de respectar com una riquesa… No només folklòrica.
No es, no, que es vulgui «españolizar a los niños catalanes», si no que es vol «castellanizar a los españoles», i això, sembla que no tothom ho veu… o ja els hi està be a més dels que seria aconsellable.
