No és pot fer “Estat Propi” sense “Contracte Social”

Quan parlem d’aquesta voluntat col·lectiva que envaeix la ciutadania catalana envers la construcció d’un estat propi, voluntària o involuntàriament, deixem de costat quin país voldríem l’endemà. Hi ha qui parla d’un full de ruta farcit de burocràcia, o més aviat, tecnocràcia, per construir estructures d’estat per fer el camí cap aquest estat propi. Caldria preguntar-nos de què ha servit l’autonomisme sinó per construir estructures, però vaja, si es fa algun forjat, ens haurem de preguntar, com les pensem construir, doncs es poden fer amb diferents lògiques, totes ideològiques, per descomptat.
D’entre els arguments per defensar un estat propi hi ha tot el reguitzell de dades macro i microeconòmiques que dibuixen un escenari de prosperitat. El que hem anomenat tradicionalment com d’independentisme pràctic, de butxaca, o senzillament econòmic. És evident que els punts de PIB que ens retornarien en un hipotètic model econòmic d’estat propi, o fins i tot, la capacitat i el dret a decidir que fer amb els nostres recursos, donarien un important impuls a la nostra economia, i caldria dibuixar el país que hom espera tenir l’endemà de l’efervescència. O és que algú pretén anar a la independència sense contracte social ?
Com es pretén construir una majoria social sense explicar que serà de la seva prosperitat i capacitat de crear riquesa individual i col·lectiva, sense un veritable contracte social adaptat als nous temps ?
Ja sigui doncs per fer el fet, o pel full de ruta progressiu, hem de triar quin tipus de país volem.
Un dels efectes de l’espoli fiscal és que s’ha convertit en espoli social pels efectes de la crisi i per allò que fa anys que diagnosticàvem alguns, certament una obvietat, de que la locomotora d’un tren una mica mandrós necessita més carbó que la resta de vagons per seguir fent de locomotora. Espoli que es significa en un major empobriment, un major atur, i una davallada generalitzada en els salaris i el poder adquisitiu de les persones treballadores.
Coneixíem fa uns dies que l’índex de pobresa a partir de l’Enquesta 2011 de “Condicions de Vida i Hàbits de Catalunya” on s’explica, com de fet, ja feien anteriors estadístiques, que Catalunya, que es situa amb una taxa del 29,5%, es situa per sobre la taxa de pobresa d’Espanya, que és del 26,7%, i òbviament, per sobre de la de la Unió Europea, que és del 21,6%.
Hi ha qui s’obstina en explicar que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. I convindria dir que si bé, aquestes dades, parlen per si mateixes, les dades històriques i comparades demostren que no és així. Ens han titllat de malversadors d’allò públic, d’estirar més el braç que la màniga, de viure per sobre de les nostres possibilitats. I d’això hem de parlar, perquè si bé hi ha algunes ineficiències, bàsicament de mercat de treball i model productiu, els receptadors d’austeritats – ja siguin Alemanys i eventualment francesos, o bé, el neoliberalisme recalcitrant -, no atenen a dades que son prou rellevants en tot aquest context.
Si analitzem dades comparades ens trobem que mentre que la mitjana europea d’inversió en polítiques socials en percentatge de PIB (dades EUROSTAT), es situava al 2009 en el 27 %, a Alemanya es situava en el 31 %, i a França en el 32 %. Els receptadors, els hegemònics, ens recepten una suposadament necessària austeritat quan a Espanya en aquell any es situava en el 21 % (en dades no homogènies de l’ IDESCAT, a Catalunya al 2007 podíem estar sobre el 18%). Això no podem titllar-ho d’excés en polítiques socials. Si ens centrem en despesa estricta en pensions, ens trobem que segons la mateixa font, el percentatge en PIB de despesa de Grècia, fou al 2009 del 13 %, mentre que a Alemanya ho fou del 13 % i a França del 15 %. Per contra, mentre sembla que ens recepten una reducció o retallada de pensions més enllà de la que ells tenen, a Espanya la despesa en pensions no va superar el 10 % del PIB, per sota dels nostres “socis”.
I lògicament, qui recapta el discurs de l’austeritat per aplicar retallades, no fa altra cosa que impulsar ideologies, no pas elements objectius d’inversió en polítiques socials.
Si centrem el debat dels retalls socials en el mercat de treball, ens recepten més productivitat i reducció de costos laborals. Doncs bé, pel que fa a productivitat, en dades 2009, Espanya amb 110, va estar per sobre de la mitjana UE en productivitat per persona ocupada, mentre que Alemanya, va estar per sota, amb una taxa del 105. Sobta que tinguem per sobre en productivitat unitària al mateix Japó també. Si que és cert que en producció per temps emprat (normalment per hora), tenim indicadors més modestos, però la raó és la no homogeneïtat del càlcul de jornades, i sens dubte, la cultura de les hores extraordinàries, que perverteixen qualsevol càlcul que es pugui fer per unitat horària. Pel que fa a costos laborals, motiu de les retallades que propugna la reforma laboral en part, en dades comparades tenim que mentre que Espanya, el cost laboral per hora treballada és en 20,60 euros a l’any 2010, la mitjana UE15 amb 23,10 i la UE27 amb 27,60 estaven molt per sobre, i molt lluny del cost d’ Alemanya de 30,10 i el de França amb 34,20 euros. Per tant, no podem dir que tinguem uns costos laborals alts comparats amb la resta.
Per contra, ens trobem que les receptes d’austeritat propicien reformes laborals que ataquen el poder adquisitiu de les persones treballadores, portant a l’aplanament salarials. Aquest aplanament de salaris s’explica amb dades com les de que al conjunt de l’ Estat espanyol, on s’observa que 1,7 milions de persones treballadores varen pactar increments de sous per sota de l’ 1% d’increment. L’ increment mitjà dels salaris pactat a convenis col·lectius fins a setembre per 4,4 milions de persones treballadores fou de 1,3 %, el que suposa una tercera part del que varen pujar els preus en aquell mateix mes, en que l’ IPC fou del 3,4 %. La forçada austeritat en els increments dels salaris no es veu corresposta per la reducció dels preus ni dels serveis bàsics (ni de l’ IPC), de forma que s’accentua aquesta pinça que no fa més que empetitir, no ja només el poder adquisitiu, sinó que ens arrossega a l’empobriment.  De fet, alguns estudis diagnostiquen ja que un 35 % de les persones treballadores estan rebent el SMI, i un 40 % son en risc de pobresa en paràmetres de rendes de subsistència en clau internacional, de forma que la crisi i empitjorament de condicions de treball a Espanya, ha incrementat la seva diferència respecte a la UE en 4,3 punts. I aquesta situació, no és només de les persones que treballen per compte d’altri, sinó que en la clau que anteriorment es citava, un 22,5 %  dels treballadors per compte pròpia, els emprenedors, la majoria treballadors autònoms dependents, estarien també en risc de pobresa per la reducció de les seves retribucions o honoraris, fet que situa a l’ Estat espanyol al capdavant de la llista europea, darrera de Romania.
El mateix ens trobaríem si analitzem dades d’inversió pública en mercat de treball i polítiques d’ocupació. Tant la vessant de serveis com polítiques actives, estem molt per sota de les mitjanes i de la inversió dels països “desenvolupats”. La única on som per sobre de la resta, i de molt, en despesa en polítiques passives, és a dir, en prestacions i subsidis d’atur. Però és clar, tenim un atur semblant al que va tenir EEUU en la gran depressió, i segurament, fruit de que la inversió en capital social no ha estat, ni de bon tros, per sobre de les nostres possibilitats.
I arribats a aquest punt, convé que pensem quin país volem ser l’endemà. Si hem de ser el país de primera que ens diuen, convé que els demanem si també seran capaços de construir les estructures d’estat per fer que la immensa riquesa que s’obrirà amb el nou país, es distribueixi justament entre les persones que hi viuen.
De fet, en el meu país de l’endemà, per exemple, el treball és un instrument essencial a l’abast de tothom per distribuir la riquesa entre les persones, i no pas per dividir entre rics, pobres i explotats. En el meu país de l’endemà, és un lloc no idíl·lic, sinó real com els països desenvolupats, on la inèrcia econòmica que propicia la efervescència de l’estat propi s’aprofita per fer un país de tots i no un negociat de pocs. El meu país de l’endemà és un nou país que atén a fulls de ruta, però també al contracte social que el fa un país de molts.
Quin és el vostre país de l’endemà ?